aquest mes
David castillo
La novel·la de Sant Jordi
Sílvia Alcàntara escriu des del sentiment, però sense fer trampa: amb les paraules justes, reflectint estats d'ànim, sense ser evident, sense fer sociologia. La seva nova novel·la, Els dies sense glòria, torna a mostrar-nos el pas del món rural a la ciutat, com abans ho havia fet amb els èxits Olor de colònia i La casa cantonera. La mateixa trama podria desorientar el lector, manipular-lo, però Alcàntara prefereix que l'argument flueixi, que cadascú en tregui les seves conclusions. A partir de la situació límit d'una dona en estat de coma, la narradora ens implica en històries versemblants, crues i tendres, extretes de la vida nua. Recrea els petits avatars del pas cap a una ciutat sense especificar de la rodalia de Barcelona, la sensació de terra cremada, de no poder tornar enrere perquè el món anterior ha quedat periclitat: generacions empeses pels canvis socials i econòmics que se'n deriven. Com si es tractés d'una novel·la d'iniciació, el seu realisme ensenya l'emigració de la casa de pagès, o d'una colònia industrial al camp, cap a una zona urbana, un trajecte d'emigració interior, que va dels anys trenta al 2003. Duresa amb bona literatura.
A 'Els dies sense glòria', Alcàntara torna a mostrar-nos el pas del món rural a la ciutat