La nit dels Liberpress

«Els catalans heu demostrat que salvar una llengua i una cultura no és un retorn al passat sinó una aposta de futur, i el vostre èxit serveix d'inspiració a molts altres pobles i nacions.» Amb aquestes paraules va agrair el periodista i catalogador de llengües Mark Abley el premi Liberpress 2009 que li va ser lliurat ahir a l'auditori de Girona, en un acte en què es van concedir set guardons més durant una vetllada llarga, llarguíssima, tot i que força amena per ser del gènere del lliurament de premis.

L'esdeveniment, presentat impecablement per una elegantíssima Marta Gibert, va incloure l'actuació de l'extremeny Miguel Ángel Gómez Naharro, intercalant entre els premis peces mítiques relacionades amb els guardonats, com Grândola, vila morena o Bella, ciao. També es van projectar vídeos i una retransmissió en pantalla gran del mateix acte, tot plegat realitzat amb diligència tret d'una lleugera falta de sincronia entre la veu i les imatges projectades i, sobretot, la mala grapa de fer coincidir la referència irònica d'un dels guardonats a l'afició al robatori dels banquers amb un primer pla immens del president de la Diputació i empleat de banca en excedència, Enric Vilert. Per la resta, la cerimònia va destacar per fer bona l'opinió del poeta Ferrater quan deia que parlant tres llengües llatines se saben parlar totes. Parlant-ne dues, cas de la majoria dels presents, es va demostrar que les altres s'entenen força bé: el portuguès de la filla de Zeca Alfonso (que també va parlar en francès, com Abley, britànic de naixement i quebequès d'adopció); l'italià del cineasta Giuliano Montaldo; l'anglès de Tom Sharpe, que no és una llengua romànica però posats a fer ja no venia d'una, i el català del ninotaire Fer i el del vicepresident econòmic del Barça, Joan Boix, que en comptes d'un agraïment va pronunciar una conferència.

I el castellà de Luis Eduardo Aute, precedit d'uns pocs però perfectes mots en català («en aquesta ciutat on vaig aprendre, fotent la mili, el poc que en sé»), que va dedicar la distinció al desaparegut artista i cineasta gironí Antoni Varés, de qui va dir (en presència de la filla de Varés, Albina) que va ser el seu «protector» en els llunyans 1964 i 1965 que va passar a la ciutat, fent la mili i pintant al Barri Vell. Va cantar, per sorpresa i a cappella, una versió d'Al alba que va fer estremir alguna veterana periodista a la sala i que n'hauria fet desmaiar alguna altra si hi hagués sigut. A l'hora de començar aquesta crònica, Carles Coll dirigia l'Orquestra de Cambra de l'Empordà per cloure una cita que s'ha fet un bon lloc a l'agenda social gironina.