Relaxant muscular

Assis­tir a Busi­ness is busi­ness, de la com­pa­nyia fran­cesa Pas de Dieux, va ser com pren­dre's un rela­xant mus­cu­lar després de la trans­cendència bíblica dels isra­e­li­ans Tibe­rias Muni­ci­pal The­a­tre i abans de la segona exhi­bició d'arts plàsti­ques, la de Joan Bai­xas, que ens ha enco­lo­mat fins ara el fes­ti­val. Tot això va pas­sar dijous, segona jor­nada, ven­tosa i rúfola, del 12è Fes­ti­val Inter­na­ci­o­nal de Mim i Tea­tre Ges­tual, el Cos. Pas de Dieux fa tres anys ja va ser al fes­ti­val amb Don Qui, un espec­ta­cle basat en el Qui­xot que va agra­dar per la incor­po­ració que pro­po­sava de la ges­tu­a­li­tat del tea­tre tra­di­ci­o­nal japonès i coreà (com a mínim això és el que va escriure lla­vors la cro­nista). Ara ha pre­sen­tat Busi­ness is busi­ness, un mun­tatge que fa broma de la com­pe­ti­ti­vi­tat des­pi­e­tada del món dels nego­cis, amb una con­ca­te­nació de gags real­ment diver­tits i esplèndi­da­ment exe­cu­tats pels tres actors de l'espec­ta­cle. El públic aple­gat al tea­tre de l'IES Baix Camp vam agrair la pro­posta, més que res perquè molts veníem de l'Orfeó Reu­senc, on poc abans els Tibe­rias havien pre­sen­tat I Déu va crear la dona, una recre­ació de les vides de les dones de l'Antic Tes­ta­ment (Eva, Sara, Rebeca...). Si es té en compte que el cato­li­cisme no ha ense­nyat mai als seus fidels la Bíblia, sinó el cate­cisme, que és molt dife­rent, i que la veu en off de l'espec­ta­cle par­lava en hebreu (o pot­ser era rus o ale­many, jo què sé), s'entén que bona part de l'argu­ment resultés bas­tant incom­pren­si­ble per al públic. Per això la cro­nista es va con­cen­trar al màxim en el magnífic tre­ball de l'actriu Judith Grinsh­pan, sobre la qual recau tota la res­pon­sa­bi­li­tat de la ges­tu­a­li­tat i la mani­pu­lació de tite­lles de l'espec­ta­cle. La intèrpret acon­se­gueix fer del tot expres­siva una màscara rígida, i per això va ser ova­ci­o­nada.

I després dels Tibe­rias, cor­rents cap al Bra­vium Tea­tre, on s'havia pro­gra­mat Zoé, un espec­ta­cle con­ce­but, diri­git i coin­ter­pre­tat per Joan Bai­xas, històric del tea­tre visual català (Mori el Merma). Zoé ofe­reix un bri­llant exer­cici de pin­tura en directe, mani­pu­lació de tite­lles, ombres xine­ses i altres efec­tes audi­o­vi­su­als que refor­cen un conte una miqueta banal sobre una pobra noia de la selva amazònica que acaba fent de pros­ti­tuta a la gran ciu­tat bra­si­lera, on assas­sina un poca­ver­go­nya que s'ho merei­xia, motiu pel qual acaba al mani­comi. És para­do­xal que enguany, que el cen­tre d'art Cal Masó està tan­cat per obres, el Cos ja ens hagi pre­sen­tat sen­gles mun­tat­ges que hi hau­rien encai­xat com un guant. Dime­cres van ser els rus­sos Akhe i el seu deves­sall de tea­tre visual i de tècnica, però poca cosa més, i després Joan Bai­xas, que pinta en directe millor que ningú. Les arts escèniques estan en plena ebu­llició. Només cal tro­bar-hi el punt.