Pairolí, dia a dia

Fins ben bé al dia 29 de maig de 2011, un mes i poc abans de morir, Miquel Pairolí va mantenir la seva secció diària “L'escaire” a El Punt Avui, de manera que els seus lectors van tenir el goig de llegir-lo fins a l'últim moment. En realitat, però, el seu darrer text, d'una bellesa esglaiadora, va ser el que va preparar per al seu propi funeral i que els presents van escoltar amb el cor oprimit, perquè Pairolí deia sempre coses sàvies (“beveu el vi, gaudiu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res”), però sobretot perquè amb aquella veu pòstuma prolongava fins a un extrem inaudit la seva cita amb els vius. Miquel Pairolí (Quart, 1955-2011) no era pas d'aquella mena d'escriptors banals que confonen la literatura amb un producte de mercat i els lectors, amb els seus clients. Al contrari, pressuposava un pacte tàcit d'intel·ligència i diguem-ne de bondat que no desatenia ni tan sols quan escrivia per a ell mateix. Sobri com era, d'una formalitat més afable que imposant, ningú no s'estranyava del fet que en la seva obra narrativa l'estil prengués la forma d'un pudor semblant, que li impedia escriure una paraula de més, en un to massa alt o amb cap exhibicionisme pedant. A vegades, sobretot en els articles d'opinió, en els quals es comprometia i prenia partit en assumptes d'actualitat, afilava aquest to amb dosis molt mesurades d'ironia o amb un sarcasme intencionat, sense arribar a enfarfegar ni caure en la impostura, tan freqüent avui, del columnista furiós o del seu revers, l'adulador. En els seus quaderns privats, aquestes qualitats venien filtrades, a més a més, per un do molt fi per a la sensibilitat que derivava del seu pensament estoic: de tall directe, sec, concís, una mica en sordina i tot, quan insereix aquesta alenada poètica en els seus textos és capaç de produir efectes molt intensos i prolongats.

Precisament d'aquestes llibretes, agendes i diaris personals van sorgir, meticulosament seleccionats i reelaborats, els escrits que componen tres dels seus millors llibres: els dietaris Paisatge amb flames (1990), L'enigma (1999) i Octubre (2010). Els dos primers eren des de ja fa temps tresors introbables que la depuració extraordinària aconseguida amb el darrer invitava a recuperar per posar-los dins un projecte literari molt conseqüent i unitari. És el que acaba de fer la Biblioteca Fundació Valvi, que els ha reunit en un sol volum, editat per Curbet, amb el títol La vida a la menuda. Dietaris (1990-2010). La presentació del llibre serà dijous vinent, dia 14, a la Fundació Valvi de Girona (19 h). El també escriptor Vicenç Pagès Jordà subratlla en el pròleg el caràcter reflexiu de la prosa dietarista de Pairolí, allunyada però de “patetismes” i de qualsevol pauta temporal, com no sigui la que regeix el pas de les estacions. La terra, el clima, el treball a l'hort familiar, el tracte silenciós amb els veïns, són una presència recurrent en els tres llibres, que Vicenç Pagès ja adverteix que han de ser llegits com “un sol dietari dividit en tres parts”, a pesar que entre cada lliurament l'autor va deixar transcórrer una dècada. Però Pairolí no exerceix pas de pagès misantrop, sinó més aviat de contemplatiu voluptuós i culte, interessat tant en les qualitats d'una sopa de peix que en les variacions melòdiques d'una simfonia, un quadre de Miró, una relectura de Dant o Montaigne, o algun fet d'actualitat que li suscita observacions meditades sobre el món.

Són, si fa no fa, amb més immediatesa i subjecció al present, els temes que abordava a la secció periodística ‘L'escaire', que El Punt Avui recuperarà també en volum al juliol, coincidint amb el cinquè aniversari de la mort de l'escriptor. Es tracta d'una selecció de 252 peces organitzades per temes (cultura, política, personatges, tradicions), des del primer article publicat, el 2 de gener del 2000, fins a l'imprescindible ‘Teló' amb què es va acomiadar dels lectors.