D'on ve la violència que esclata a Occident?

A començament d'any va aparèixer a França un assaig titulat Notre mal vient du plus loin. Penser les tueries du 13 novembre (‘El nostre mal ve de més lluny. Pensar les matances del 13 de novembre'). El text és el resultat d'una conferència que el filòsof Alain Badiou va pronunciar al teatre La Commune d'Aubervilliers, el 23 de novembre, deu dies després dels atemptats. La seva lectura és clau per desmentir l'afirmació del primer ministre francès, Manuel Valls, quan va dir –i encara ho ha repetit ara, després de l'atemptat de Brussel·les– que no cal comprendre res, ja que tot és resultat d'una guerra. Badiou considera que afirmar que no “es pot pensar” implica un menyspreu del pensament i la victòria dels comportaments criminals. Cal pensar l'horror per poder resistir millor i comprendre per què hem arribat fins aquí.

Alain Badiou parteix de la idea que, després de la caiguda del comunisme, amb el creixement d'un nou liberalisme del capital hem acabat creant una estructura oligàrquica de l'ordre mundial que en certa manera restitueix –a partir d'altres perspectives– les formes de l'Antic Règim. Estem en un món en què un 10% de la població disposa del 86% dels béns disponibles i un 40% pot arribar a tenir l'altre 14% dels recursos. La primera classe social és l'oligarquia que disposa de la riquesa de manera semblant a com en disposava la noblesa en l'Antic Règim. L'altre 40% és la classe mitjana que s'ha convertit en el vector que ha servit per mantenir el mite que Occident era el lloc de la civilització. El problema és l'altre 50% de la població que no disposa de res. Hi ha una massa de gent que no produeix ni consumeix, són els desprotegits del sistema, que ocupen un ampli espectre de la població situada a Àfrica, Àsia i algunes regions de l'Amèrica Llatina. Aquells que no existeixen i volen tenir dret a l'existència.

A partir d'aquestes dades, Badiou intenta explicar-nos tres models de subjectivitats que actuen com a construcció del desig en el món contemporani. La primera subjectivitat forta és la del món occidental. La gran classe mitjana d'Occident creu en el benestar que ha creat i el cuida amb una certa arrogància. Té por que l'altre li pugui robar aquest 14% de béns que li ha donat una certa comoditat. La por a l'altre, la por a la inseguretat, la por a perdre allò que es té, marca les polítiques d'Occident i expliquen el perquè de l'infame tractat de la Unió Europea de deportació dels emigrants sirians cap a Turquia. La gran contradicció de la classe mitjana és que no s'adona que és esclava de l'oligarquia dominant. L'altra subjectivitat forta és la que s'instal·la entre els que no tenen res i està marcada pel desig d'Occident, entès com el desig d'abandonar les zones pobres per entrar en el món occidental i comptar com a futura classe mitjana. Aquest desig explica els fluxos migratoris. A mesura que el desig no pot complir-se sorgeix una tercera subjectivitat, la del nihilisme. Davant un món en què no hi ha esperança, la solució és el desig de destrucció i de revenja cap al món occidental. La religió no és el motiu de fons, sinó l'excusa per dur a terme la pulsió de mort que envolta el nihilisme. Les raons que alimenten el nihilisme no són cap altra que el fracàs del desig d'Occident motivat per la dificultat de repartir i assimilar la presència de l'altre en el nou ordre mundial. L'estructura que proposa Alain Badiou és molt clara. Si la repensem detalladament potser podem arribar a comprendre millor moltes coses sobre el lloc on som i sobre què estem fent.