John Banville: “Els escriptors som caníbals”
L'autor d'‘El mar' omple de nou la biblioteca Rahola en la segona jornada del Mot
Rebutja el nacionalisme, però admet que Irlanda i el gaèlic condicionen la seva literatura
Sense les aglomeracions que havia provocat Amélie Nothomb el primer dia però amb l'auditori de la biblioteca Rahola de nou ple, l'escriptor irlandès John Banville va parlar divendres al Mot de la seva relació amb l'escriptura, amb la pintura, amb el catolicisme (“ha fet un mal terrible; és el nostre comunisme”), amb la nostàlgia incurable de la infància i, també, amb Benjamin Black, el pseudònim amb què ha publicat ja 8 novel·les, totes “amb argument, trama, personatge i sentit”, a diferència de les que escriu, “aterrit”, amb el seu propi nom, reflex de la seva pròpia perplexitat davant un món incoherent. En conversa amb la seva traductora i també escriptora Nuria Barrios, que va confessar “deixar una vèrtebra cervical” en cada novel·la que ha traduït de Banville per la densitat i profunditat de la seva escriptura, l'autor d'El mar o la La guitarra blava va referir-se a l'època en què va descobrir que la comesa de l'art no és donar compte de fets. Durant molt de temps, havia aspirat a emular la gran tradició de la literatura europea d'idees, a la manera de Thomas Mann, fins que va adonar-se que només pot pertànyer a aquella “petita roca plujosa que és Irlanda” i a l'absurd de la visió del món que aquesta pertinença comporta. Els fets són, en tot cas, “fragments de la vida que la literatura retorna de manera més vívida”, hi va afegir, de manera que els artistes esdevenen una mena de carronyaires que s'alimenten fins i tot dels éssers més propers i estimats: “Els escriptors som caníbals. No hi ha més remei que ser-ne. Cal ser monstruós.” Banville és igual d'implacable amb els seus personatges, que sumeix en el passat, “tan vívid, tan lluminós”, amb una mirada que va comparar amb la que el seu gos deu tenir dels humans: “Ens deu veure com animals tristos, perquè ell no sent el temor d'estar viu. Nosaltres, al contrari, des dels 4 o 5 anys ja sabem que morirem i enyorem com érem quan en teníem 3. Tenim a dins el gen de la nostàlgia.” Enemic del nacionalisme, va admetre que la musicalitat del gaèlic, “un llenguatge oblic i poètic”, ha influït en el seu estil i en la manera de “fer enrojolar els objectes”.
Els ancestres ressusciten sota el viaducte
“No hi ha vides minúscules, ni ningú vertaderament anònim, sinó ombres gegantines, existències providencials i còsmiques des de la seva menudesa”, es llegeix al primer dels tretze grans plafons que, des d'ahir i fins a finals d'estiu, ompliran els pilars del viaducte del tren, amb una dotzena de retrats ampliats de desconeguts procedents dels estudis fotogràfics Unal i Lux de Girona, en una proposta del Centre de Rercera i Difusió de la Imatge (CRDI) inserida en el festival Mot. A cada retrat, tractats pel fotògraf Josep M. Oliveras, correspon un text de l'escriptor Lluís Muntada, que afirma: “Rescatar aquestes cares, aquestes vides, és polir un esquerdill de vidre per recuperar el gran cristall del món.”
Ver-Mot amb Picasso i dues converses sobre pares i mares
x.cEl Mot va acabar, ahir, a Girona amb una intensa jornada que va començar al migdia amb el Ver-Mot, un vermut literari al voltant d'un sifó que va estar protagonitzat, a l'àmplia terrassa del bar i restaurant +Cub del carrer Albereda, pels escriptors David Cirici, José Antonio Garriga Vela, Toni Orensanz i Josep Pastells, en una conversa titulada Escriure Picasso que va conduir el periodista Toni Puntí. En un ambient familiar i distès, els contertulians es van apropar des de diversos fronts literaris a la figura de Picasso, sobre qui Pastells va llegir un relat d'alt voltatge sexual. A la tarda, van tenir lloc dues converses que van tornar a omplir l'auditori de la biblioteca Carles Rahola: Escriure pares, amb Luis Landero, Vicenç Villatoro i J.A. Garriga Vela, i Escriure mares, amb Imma Monsó, Najat El Hachmi i Stefanie Kremser. El Mot continuarà a Olot a partir de dijous vinent.
