Espurnes corporals a escena

El col·lec­tiu de dansa con­tem­porània Mal Pelo inau­gura el seu vintè ani­ver­sari a Girona amb la pre­sen­tació de Bach, gai­rebé tot un clàssic en la tra­jectòria del grup i que, alhora, res­pon a la volun­tat dels seus cre­a­dors, espe­ci­al­ment de María Muñoz, de rega­lar-se un petit tri­but a través de les melo­dies de Bach. La peça, un solo en què durant gai­rebé una hora la coreògrafa i balla­rina inter­preta la peça musi­cal exclu­si­va­ment a través del seu cos, acon­se­gueix crear un diàleg d'una inti­mi­tat extrema, un diàleg entre com­po­si­tor i balla­rina i en què el públic hi acce­deix a través de la con­tem­plació: con­tem­plar els movi­ments que desprèn el seu cos ens acosta a una mena de litúrgia cre­a­tiva, Muñoz esdevé de manera para­digmàtica acord musi­cal, quasi podríem dir que allò que pre­sen­ciem és un encon­tre pri­vat en el qual María Muñoz adopta una per­me­a­bi­li­tat màxima i la melo­dia és l'única direc­tora.

No és fàcil i, en canvi, el seu gest res­pon amb espon­taneïtat i deli­ca­desa a les múlti­ples vari­a­ci­ons rítmi­ques. Tot el seu cos deam­bula per l'escena amb una fra­gi­li­tat esfereïdora que a l'hora res­pon a la melo­dia amb una força pri­migènia incom­pa­ra­ble.

Poques vega­des el llen­guatge (lite­rari, musi­cal, cor­po­ral) per­met tra­duc­ci­ons amb tanta hones­te­dat, pot­ser perquè Muñoz sap que no pot ser lite­ral, sinó tot el con­trari; les millors tra­duc­ci­ons són les que com­pre­nen el sen­tit des de dins i són capa­ces de recrear, com fa al cas, imat­ges que esde­ve­nen metàfora i una nova rea­li­tat poe­tit­zada. Poe­sia visual a través d'un cos que resta abduït en les melo­dies i que habita l'escena a mode d'acord en el pen­ta­grama.