L'‘agusanamiento' i altres coses

En una carta dirigida a Cela, Blai Bonet, tot referint-se a aquesta seva tercera novel·la, explica que “lo que se describe es el estado de agusanamiento (creo que es el logro del libro) en que se encuentra el cristianismo en el pueblo”. El substantiu agusanamiento té una capacitat de suggestió extraordinària. Però jo no acabo de subscriure que aquesta sigui la (principal) consecució del llibre. N'hi ha força més: d'entrada, hi ha la llengua, l'estil, que Bonet du a uns extrems gairebé de deliri, potser només comparables als de Sagarra. No és estrany que dediqui l'obra a Pla: “L'alfals, frescós com aigua, blavejava de flor enmig de la secor del camp, que era del color de la teula.” Hi ha també, ara ja des d'un pla estrictament argumental, la contraposició entre Eros i Tànatos, que és, d'altra banda, tema comú a tantes pàgines del de Santanyí. I la joie de vivre, oposada a la sevícia i a la misèria de la postguerra...

En Salvador és un jove seminarista que torna al poble, Hostili (diàfanes connotacions, les del topònim), per passar-hi els dies de Setmana Santa. Han mort el seu pare, després d'emascular-lo. El noi visita el poble natal, i tot fa pensar que ja no tornarà als seus estudis i que, en canvi, es deixarà endur per aquesta primavera que li encén la sang.

La novel·la té una història paratextual ben curiosa, que ha exigit de l'editor, Nicolau Dols, dots de detectiu perspicaç. Va passar l'espès filtre de la censura (el censor, entre altres descurances, va perpetrar la de confondre els paisatges mallorquins amb els eivissencs). Però no en va superar un altre, de filtre (aquest, posterior): el del mateix editor de la Selecta, que demanava a l'escriptor que rebaixés la sensualitat de la història. En la primera edició de l'obra, Bonet en llima l'expressió de molts fragments. Però no en rebaixa la sensualitat, per entendre'ns, sinó que acaba donant per bo un text que més aviat rebaixava l'exuberància, la brillantor estilística de l'original. I aquest primer original és el que ha restituït Dols per a gaudi nostre. I és aquest text, l'original de la novel·la que es deia Judas [sic] i la primavera, el que acaba de sortir ara publicat. ¿Obra pasoliniana, com assegura la contracoberta? Sí, sens dubte. Però, a parer meu, encara més pavesiana. És una novel·la magnífica, feta de gestos i d'intersticis vitals, com les de Pavese. En el fons, un gran poema que Bonet va ajustar a la mida i a la intenció narratives: “En la manera d'estrènyer les dents i de no gemegar, has conegut que sentia ja el punt de dolor i d'orgull dels nois que a poc a poc es queden sense nen.”