“Les cançons ja les tinc a dins; cal buscar quan fer-les sortir”

Necessitava, simplement, un lloc on fer néixer les cançons. He tingut dos fills, aquests últims anys. I em calia una mica de concentració. D'avorriment, fins i tot. Jo, de cançons, no en faig, si no m'hi poso. I, a casa, l'últim que faig és asseure'm a tocar la guitarra.

No, en tot cas, la bateria. La
guitarra no és res que m'apassioni, pràcticament només l'agafo per fer concerts. Per
a mi és una eina i prou.

Sí. Amb La figura del buit tenia ganes de fer un disc més fresc i obert. Ara, en canvi, no tenia gens clar del què parlaria. He fet un disc molt inconscient i de manera automàtica. Vaig anar a la cabana amb la idea de fer cançons i prou. És, un cop fet, que li he buscat –i trobat– un sentit.

D'una part inconscient del meu cervell. És, per a mi mateix, un disc molt misteriós, aquest. L'he descobert més escoltant-lo que no pas fent-lo. Mai com ara m'havia preguntat tant de què parlaven les meves cançons...

I tant que en tenen! Tinc la sensació que les cançons ja les tinc a dins, i que cal buscar el moment adequat per fer-les sortir.

Aquesta mena de gent enigmàtica que fa aquests senyals i rastres al bosc m'inspiren tendresa. Tot això del land art [moviment sorgit a finals dels anys 60 que crea art en la natura, utilitzant materials naturals com pedres, fulles o terra] em desperta un gran misteri, i creia que això s'esqueia amb el to del disc. La fotografia de portada és diferent en l'edició en CD, vinil i casset.

Sí, treure el disc amb els tres formats és una reivindicació que el disc ha de tenir un format. Amb Spotify, o Soundcloud, no es poden escoltar, els discos! El vinil té el més gran rang de freqüències. El CD, la direcció: és un format ideal per escoltar al cotxe. I el casset té una calidesa que m'encanta. Apagat d'aguts, inflat de greus... I no hi ha lloc, a més, per aquella mania d'anar passant abans d'hora les cançons!