Arts i economia política

N'estic ben convençut: l'economia política no és una ciència, com pretenien Auguste Comte, Karl Marx i altres, sinó només i estrictament és un art: a partir d'uns fets reals que impacten i impregnen les conductes, hom assaja de representar com actua i es resol el tinglado; combinar dades i gràfiques amb gran nombre de dibuixos i números. Si s'encerta, s'endevina i, si no, tornar a començar i combinar altrament, atès que política vol dir que es refereix a la gent real que es pretén estudiar i reglamentar. Tal com fan els artistes: observen la realitat, se la miren des del seu punt de vista (actualment se'n diu tesi, o ideologia de partit) i plasmen en nous gràfics i/o mots el que l'impacte de les dades i l'element ideològic (teòric) els permet. Tot seguit cal incloure, plasmar a les realitzacions concretes (la plàstica que sigui, fins i tot la sonora) els elements subjectius, vivencials i sentimentals que són propis i exclusius del grup o persona elaborador.

I surt el que surt; que es vol, després, que reguli la societat viva, real, quan la representació que s'ha elaborat només respon al que l'autor ha extret del que observava (o del que creia que subjectivament patia). Entre altres artistes del minimal –la base material pura i despullada al servei del que en vulgui extreure l'observador– tenim entre nosaltres l'Ignasi Aballí, que elabora les seves obres a base de collages dels titulars econòmics dels diaris i de les publicacions financeres. Un economista del XVI, Gresham, ens va advertir que el diner fluix expulsa el fort; actualment el diner només és un signe virtual sobre un plasma. Ja està tot dit per fer-se masses càbales sobre la força del diner sense la força militar.