què hi ha de nou
M. Montserrat, D. Paloma
Probabilitat i cortesia
en la cortesia
“L'ús del futur per a expressar probabilitat, que es pot trobar en la llengua antiga i que per motius diversos (valors específics del verb deure en els parlars valencians, interferència lingüística, etc.) tendeix a estendre's en els registres informals, no es considera adequat en els registres formals. Ens referim a aquells valors del futur que excloguin la referència a una situació futura (com és el cas de les oracions declaratives parafrasejables amb potser seguit del verb en present). [...] Cal distingir aquest ús [del del] futur de cortesia [usat] per a atenuar la pressuposició que l'oració infereix sobre la perspicàcia o els coneixements de l'interlocutor. ”
[Reproducció fragment GIEC]
El lector atent ja “haurà vist” que fem comentaris molt generals entorn d'alguns fragments de la Gramàtica de la llengua catalana que l'Institut d'Estudis Catalans publicarà d'aquí a pocs mesos. Avui ens fixarem en la cortesia i en la probabilitat que poden expressar els temps de futur.
Tant el futur simple com el futur perfet presenten, a vegades, un matís de cortesia. “Avui porta corbata. Segur que te n'hauràs adonat” té un valor d'atenuació per a un interlocutor que potser no s'hi ha fixat, ni gaire ni gens, si aquell de qui es parla porta avui corbata o no en porta. Passa semblantment amb les referències al lector, sovint qualificat de culte i atent, que ja “haurà vist” que el poema és difícil de classificar o que, efectivament, aquests comentaris no són cap cosa. O ho “haurà vist” (futur perfet, que expressa cortesia) o ja ho “deu haver vist” (perífrasi verbal amb el verb deure, que expressa més probabilitat que cortesia). I si no ho ha vist, pobre lector, l'ús del futur li rebaixa el grau de culpabilitat.
Però tant el futur simple com el futur perfet també expressen, a vegades, probabilitat. Una probabilitat mal vista: aquest ús no es considera adequat en els registres formals. “Veig que badalla: tindrà gana”. No és que la persona que badalla tindrà gana en el futur. Potser ja en té ara, ja en deu tenir ara mateix, de gana, i és la gana el que el fa badallar. Doncs passa pràcticament el mateix amb el lector. Com que se l'acostuma a tractar amb cortesia, el futur perfet hi escau la mar de bé. Però el lector també podria badallar (de gana... o d'avorriment). “Tindrà gana?” No! En tot cas, “deu tenir” gana o avorriment. És una probabilitat.
Diguem-ho així: la cortesia es pot valer del futur, simple o perfet, però la probabilitat, no, si més no en els registres formals. Si volem que predomini la probabilitat en el que diem, farem bé de recórrer a un verb modal (deure, més que poder) o a algun adverbi de probabilitat o possibilitat, com ara potser.
A part de la probabilitat i la cortesia, el futur té altres valors que la gramàtica detalla. El valor imperatiu (“Honraràs pare i mare”), l'intensiu (“Tan injustos serem que no l'hàgim sabut perdonar?”) i el d'incertesa (“No sé què voldrà, que et crida amb tanta insistència”). Però això ja “serà” en altres subapartats del tema 24: «El temps, l'aspecte i el mode. Les perífrasis verbals».