Romanticisme fred i racional

L'obra, d'una factura preciosa amb un espai que va embrutant-se (molt bona troballa) acumulant les restes de l'escena anterior, té moments desesperats que no connecten prou amb el públic. Sí, ressona la politització de la justícia (amb el Tribunal Constitucional que atura tot allò que el govern espanyol en funcions o no, evita dictir)d'avui en el discurs de Maria Estuard, però no afecta el cor de l'espectador. Tampoc commou el públic aquesta execució desmesurada, injusta, per salvar polítics mediocres. Potser és el gran problema de la producció, sobretot si pretén fer justícia al mar de fons romàntic, que tot ho ha d'embriagar, que tot ha de ser sentit i implicar actituds més desesperades. El metall d'aquesta Maria Estuard és ben modelat però mortalment fred.

Sílvia Bel és una Maria Estuard turmentada, amb moments de falsa fortalesa. Míriam Alamany (Isabel I) aporta un recorregut emocional gràcies al fet que el seu personatge transita des de la seguretat confortable fins a patir un escac que pot ser mortal en l'acte tercer: l'únic moment en què topen les dues reines assoleix el clímax que es refredarà, però, de cop.

Schiller va disposar entre tots els personatges històrics, un jove Mortimer, (Marc Rius), que és qui viu l'ideari romàntic (desesperat, prioritza l'amor, el desig, a la fredor racional). Potser en la posada en escena de Belbel, Mortimer arriba massa desbocat en l'escena. La bogeria li contrasta amb l'estratègia ambiciosa dels nobles d'Isabel I, que acabaran imposant el to de l'obra. Belbel, com ja li va passar amb aquella Fedra (Romea, 2015) aposta per una posada tan clàssica que acaba sent una operació a cor obert asèptica.