Somriures cínics

L'oferta del mes de maig a la car­te­llera ve car­re­gada de som­riu­res cínics. Peti­tes revo­lu­ci­ons que, amb l'arma de la ria­llada, des­pu­llen les acti­tuds primàries, ambi­ci­o­ses, des­pro­por­ci­o­na­des d'aquesta huma­ni­tat pro­filàctica.

‘17 simpàtiques mane­res...'

a El capi­ta­lisme té els dies comp­tats si les hos­tes­ses dels con­gres­sos i, sobre­tot, les tra­duc­to­res, deci­dei­xen rebel·lar-se. La paraula és l'arma mortífera en les con­ven­ci­ons polítiques. Si els de la Sala Trono ja van fer sorna amb el seu par­ti­cu­lar caba­ret del Club Bil­del­berg (Mun­ta­ner, 2013), ara són els de la Casa Real que ima­gi­nen fórmu­les per ani­hi­lar la desi­gual­tat econòmica infil­trant-se en l'FMI. Ho fan des de les eines que tenen a mà, com a per­so­nat­ges secun­da­ris (i anònims) de la història. I també com a dones: aquesta gent de la Casa Real tiren pel dret sense manies. Els agrada un cert bar­ro­quisme d'imat­ges a par­tir d'un text car­re­gat. Cal dir que, evi­dent­ment, la lle­tra dóna per a situ­a­ci­ons còmiques, sarcàsti­ques. El con­trast és l'escena, abso­lu­ta­ment mini­ma­lista. El suport de vídeo és molt eficaç i ajuda a fer-la més grossa. Els per­so­nat­ges popu­lars (vius o morts), que apa­rei­xen a la gran pan­ta­lla, han dis­fru­tat de la situ­ació de pri­vi­legi que el capi­ta­lisme con­ce­deix a una mino­ria. La tria és que siguin aques­tes dones (la mino­ria de la mino­ria si s'estu­dia la llista dels rics de la casa For­bes de cada any) les que donin idees revo­lu­cionàries. El seu és el poder ocult de les tele­o­pe­ra­do­res o l'ofi­ci­nista de banca.

‘La pei­xera'

a El cinisme cir­cula per una capa més pro­funda en aquest drama psi­cològic de La pei­xera. La versió de L'efecte 2000, amb què Toni Cabré va gua­nyar el XXVIII Premi de Tea­tre Ciu­tat d'Alcoi, s'ins­pira en la pressió que té un equip informàtic, situat en un soter­rani de l'edi­fici d'una mul­ti­na­ci­o­nal. Actuen de bom­bers davant dels virus informàtics i gau­dei­xen d'un cert pri­vi­legi per atre­vir-se a ata­car la pro­gra­mació com­plexa. En rea­li­tat, la lluita per man­te­nir el lloc de tre­ball o per pros­pe­rar labo­ral­ment és el veri­ta­ble motor d'aquest drama amb una nota­ble càrrega d'intriga. Cabré sem­pre torna al con­flicte dels per­so­nat­ges. La pro­ducció acon­se­gueix trans­for­mar tota la sala en aquell soter­rani. Hi ha moments de veri­ta­ble dra­ma­tisme (com en els qua­dre vio­lent) però hi ha massa moments que no arriba prou ten­sada. Cap per­so­natge surt indemne en l'acció: per acció o per omissió tots en són cul­pa­bles. El final té un punt màgic i tràgic alhora que acon­se­gueix un fosc defi­ni­tiu.

‘Pretty'

a Neil Labute pro­posa una mirada fresca i un punt cari­ca­tu­rit­zada a la per­ver­si­tat de la bellesa. L'autor de peces que rela­ti­vitza l'art (La forma de les coses), o els arque­tips de bellesa (Gorda) aborda en aquesta comèdia car­re­gada de pun­xes invi­si­bles la inse­gu­re­tat de la per­sona que se sent jut­jada per un mirall o per l'opinió dels altres. El físic torna a estar al cen­tre de la dis­cussió en aquesta relació de dues pare­lles sen­zi­lles però que l'equip d'actors saben dotar d'huma­ni­tat. Les seves acti­tuds són ten­dra­ment o mali­ci­o­sa­ment diver­ti­des per al públic (que es pot iden­ti­fi­car en tots els per­so­nat­ges durant els dife­rents pas­sat­ges de l'obra) però sobre­tot són dramàtiques per als per­so­nat­ges. La sexu­a­li­tat els hi jugarà una mala pas­sada. Ser nor­mal és ser infe­rior; ser guapo és saber que es tracta d'un tre­sor efímer, que s'escapa. L'equip de Sixto Paz ha depu­rat el seu món de tòpics sobre el món de la pare­lla d'aquell incon­tro­la­ble The guarry men show (Poli­o­rama, 2011). Mari­lia Sam­per demos­tra la seva habi­li­tat a ten­sar una comèdia amarga després d'aquell Petits mons­tres (La Villar­roel, 2015) també a par­tir d'anti­he­rois quo­ti­di­ans.

‘Call Cen­ter'

aTe­le­o­pe­ra­do­res com les de 17 simpàtiques mane­res... patei­xen aquí per evi­tar l'anul·lació de con­tracte d'uns cli­ents, que resul­ta­ran ridi­cu­lit­zats per l'escena. Qui no s'ha sen­tit enga­nyat per les ofer­tes via telèfon? Aquí és on Marc Ange­let i La Guapa Tea­tre pun­xen la rea­li­tat. El desen­llaç és tan gore com distòpic. Però sí que entra en la ima­gi­nació dels que patei­xen les llar­gues espe­res amb fil musi­cal per poder alli­be­rar un telèfon mòbil d'una com­pa­nyia. El capi­ta­lisme voraç torna a entrar en qüestió. Amb unes polítiques labo­rals per­ver­ses, com les de La pei­xera. La des­pro­porció del cli­ent que no resol la demanda és d'un gore nota­ble. El riure es glaça, de nou, perquè la sang calenta no vol sen­tir, habi­tu­al­ment, altres reo­fer­tes.