Inventari de badalls

Recordo que el primer llibre de Ponç Puigdevall, Un silenci sec, va aparèixer a començament dels noranta gairebé de manera accidental. Havíem anat a València a organitzar l'encontre d'escriptors per a Eliseu Climent i l'original que havia de guanyar el premi –no diré el nom– es va retirar. El bo del Màrius Serra va passar més de mitja nit literalment furgant en la caixa fins que va trobar aquell mecanuscrit, que ens vam llegir amb atenció. No ens va entusiasmar, però el seu estil –per dir-ho d'alguna manera– no era l'habitual de l'època. Puigdevall ja es barallava amb la llengua i l'argument semblava reproduir aquest combat fins aconseguir una línia abstrusa, que té els detractors proporcionals amb els lectors, ben minsos.

Després un grapat de llibres amb premis tan qüestionables com el primer, ens arriba aquest D'incògnit, que algú tornarà a situar en l'òrbita de Thomas Bernhard, però amb l'absència absoluta de poesia que caracteritza l'austríac. Tenim una corrua de frases interminables, farcides de desagradables guions, que interrompen encara més el ritme tortuós del relat. Un es pregunta si el protagonista pot arribar a estar més despistat que el lector, a qui les 350 pàgines se li fan tan indigestes com les excursions gironines del protagonista, com si la sensació de no tenir res a fer fos la tesi que ha de compartir un lector exhaust, utilitzi la tècnica de lectura que utilitzi. Les frases devastadores cap al no-res són un inventari de badalls, on el corrector ha estat assassinat i l'aparició de gerundis furibunds pessiguen la paciència fins al sangtraït: “Benet es devia desvetllar perquè els crits i les corredisses que li ocupaven el son s'anaven destenyint i esvaint-se a mesura que uns altres crits i unes altres corredisses adquirien una consistència més sòlida i una presència més tangible, tot compassat amb uns trucs a la porta que el van obligar a creure certa evidència que estava allà...” Aquest inici de capítol resulta revelador de l'avorriment compartit, de la sensació de ressaca quan no has pogut gaudir ni d'una mica d'eufòria durant la festa. Una síntesi: “Va acabar detestant de pur avorriment.” Sembla que el protagonista no sap si dorm i si aquests espais per aconseguir “reprimir els calfreds”, per ser víctima d'una atmosfera d'“abandonament i lassitud, que l'endormisqués a poc a poc fins a enfonsar-lo en el buit que el devia esperar no gaire lluny d'ell mateix”, siguin una penitència lectora dins un argument inconsistent per nul.

Moltes tardes surto a llegir al parc. Sovint he d''espantar els coloms que vénen a pidolar. No sé que provocava aquesta lectura, que no s'atansava ni un. Si l'objectiu era castigar tant el lector com ho està el protagonista, objectiu assolit.