No n'hi ha prou amb una bona causa

No hi ha res a dir, sinó el contrari, sobre la causa que defensa Freeheld, film distribuït a l'Estat espanyol amb un subtítol, Un amor incondicional, entre el sentimentalisme i el moralisme: la reivindicació dels drets dels homosexuals a propòsit d'una història real (és preocupant que tantes ficcions nord-americanes s'hi emparin i així intentin fonamentar la seva credibilitat mentre que en alguns casos, com ara aquest, juguen a la manipulació emocional) referent a una agent de policia de New Jersey que, un cop va emmalaltir a causa d'un càncer, va lluitar perquè la seva companya pogués cobrar una pensió de viudetat. Aquesta dona s'anomenava Laurel Hester i, interpretada per Julianne Moore, es converteix en un personatge que passa de viure pràcticament a l'armari a combatre públicament per uns drets.

Tanmateix, el cinema no se sustenta o no s'hauria de sustentar només amb una bona causa, que, a més, en el film que ens ocupa serveix per fer una mena d'exaltació americana de la capacitat individual per doblegar les institucions i aconseguir que triomfi la justícia. Ho fa de manera semblant a Philadelfia i no és estrany que els dos films comparteixin el guionista Ron Nyswaner. El problema afegit és que aquest combat es posa en escena com un espectacle sorollós. I sobretot que la pel·lícula de Peter Sollett és visualment anodina mentre carrega les tintes en una situació prou dramàtica en ella mateixa. Sense oblidar que abans de la malaltia i del combat no veus dues dones amorosament aparellades, sinó Julianne Moore i Ellen Page sense saber què fer mentre miren un partit de rugbi estirades al llit.