“No vull recrear l'horror”

Ni Dostoievski hauria estat capaç d'inventar totes les històries que explico. Només la vida ens dóna la guerra i l'amor; jo només ho transcric.

Un dels meus objectius és obrir-me pas a través d'aquesta cultura de la llàgrima, tan característica a Rússia. No ho faig perquè aquest sofriment no es perdi sinó perquè esdevingui llibertat. En la nostra cultura, la russa, el sofriment és una ocupació, una activitat, una feina... La víctima, però, és un ésser bastant perillós perquè, un cop ha reconegut el patiment, és com si hagués complert el seu objectiu. La frontera entre ser víctima i ser botxí és molt tènue. Resulta molt ràpid passar d'un estadi a l'altre. Com a escriptora moderna, contemporània, comprenc que hi ha massa sofriment en allò que escric. Per a mi és important que el lector no abandoni el meu llibre. Per tant, he de trobar un estil perquè no l'aclapari i se'n distanciï. He de trobar la fórmula d'expressió adequada. El meu objectiu no era reunir una col·lecció tremenda de vivències, recrear l'horror i vomitar-lo al lector sinó recol·lectar l'esperit humà. El que pretenia era una rebel·lió contra la nostra cultura del sofriment. Quan van començar els terribles esdeveniments a Ucraïna i Síria, un patriarca de l'Església Ortodoxa russa va exclamar: “Que bé que s'hagin acabat els anys bons!” Considerava que els anys de pau i prosperitat eren dolents per a Rússia, que allò bo per a la nostra pàtria era el sofriment i la guerra.

El meu treball, l'enciclopèdia de l'home roig, que inclou aquests cinc grans llibres de reportatge, està tancat. Hi he posat el punt final. El projecte s'ha acabat.

Continuaré en el meu gènere d'investigar la realitat. Tinc dos projectes i ja he començat el primer, en què els homes i les dones parlaran sobre l'amor. El segon estarà relacionat amb la vellesa, la mort, l'abandonament de la vida.

La lluita contra l'imperi soviètic, contra el totalitarisme, va començar fa molt de temps, des dels dissidents de les arbitrarietats leninistes dels anys vint. Ha estat una lluita de pràcticament tot el segle XX. Quan viatjava per tot el territori soviètic, tots ens intentaven convèncer que la perestroika era la nova revolució russa, però no era així. No la van fer les masses, no la va fer el poble, sinó que va ser dissenyada per Gorbatxov i una avantguarda intel·lectual. Aquesta és una de les causes de la nostra derrota, del nostre fracàs. Tots els intel·lectuals i artistes del país vivim amb la sensació de fracàs. En canvi, per a la gent del carrer, les paraules liberal o demòcrata són termes dolents, pejoratius. El poble se sent més còmode amb el vocabulari de Putin: la necessitat de tenir una Rússia poderosa i gran, l'hora d'aixecar-se i no estar de genolls...

No crec que sigui simptomàtic, però. En les primeres eleccions, Putin es va trobar a Sibèria amb un grup de documentalistes japonesos. Els periodistes preguntaven als habitants de Sibèria qui votarien i tots afirmaven que votarien Putin.

Bé, Bakunin i Kropotkin eren revolucionaris de l'època tsarista, d'una altra cultura. Brodsky buscava gent d'un altre perfil psicològic, cultural i social. Les memòries de la revolució russa mostren com les classes baixes, a través dels soviets, anaven aniquilant centenars d'anys de material genètic acumulat, també la intel·lectualitat russa autèntica. El laboratori marxista leninista va crear i educar un ésser soviètic que ja no tenia passat. Bakunin, Kropotkin i altres grans escriptors i pensadors històrics van deixar d'existir. Poetes tan grans com Brodsky tenen tot el dret a tenir somnis, però això té poc a veure amb la realitat. Brodsky somiava que els llibres de poesia es vendrien als supermercats, de la mateixa manera que Plató somiava un estat on manarien els intel·lectuals.

Quan treballo, de bon començament passo per un primer període que anomeno el caos. Recopilo quantitat ingent de material. Després, d'una manera gens forçada, sorgeixen unes línies que m'atreuen i modelen el text. A poc a poc es revela com si fos una fotografia en un laboratori. La imatge final acaba sent el llibre.

Estic totalment d'acord amb Dovlàtov. Quan vaig estar vivint durant anys fora de Bielorússia em costava moltíssim entrar en contacte amb les comunitats de russos exiliats perquè els que detestaven el règim soviètic resultaven més soviètics que els mateixos soviètics. L'actitud, però, de Ievtuixenko ja no l'entenc. Potser era la seva manera de desafiar la Rússia imperial actual, vés a saber. Al mateix temps vull recordar que Iosif Brodsky deia que la llengua, l'idioma, és una pàtria a part. No té res a veure amb la situació política i social.

Ell considerava que escrivia en anglès, però bé, els americans somreien.

En aquells temps dominats per jerarques de la gerontocràcia al comitè central, al Kremlin, els símbols de Dolores Ibarruri i dels joves revolucionaris cubans, Fidel i el Che, eren la imatge de la llibertat i la força dels rebels apassionats. Encara ara, en les biblioteques de la gent culta es poden trobar els retrats de Hemingway, del Che... Aquests símbols, avui dia, han quedat buits, sense contingut més enllà del purament estètic. Són les cloves buides, les pellofes del que havia estat. Parlant de Rússia, el que em fa més por és la reaparició dels retrats de Trotski i Lenin, la reaparició del Manifest comunista de Marx. Molta gent, joves i grans, tornen a parlar de les bondats del comunisme. I és terrible. Com deia Dostoievski, a Rússia sempre hi haurà els nois de taverna que somiaran amb la seva pròpia revolució, i necessitaran els seus ídols i mites. Els mites, on els trobes? Els trobes en el passat. Un Abramóvitx amb el seu iot mai podrà ser una imatge de l'ideal. Al meu país, on els acudits sempre ens han servit per avaluar la realitat, es diu que a Rússia no només és impossible predir el futur sinó que és impossible predir el passat. Hi ha una por molt generalitzada en la societat sobre la desaparició de la gran Rússia. Hi ha por del present i del futur. Què ens queda? Ens queda el passat, un passat sòlid i mític on tothom que ho necessiti es pugui recolzar.