Febleses del circ

L'art es mou en les para­do­xes. Si la Fira Tra­pezi viu la seva vin­tena edició cele­brant la salut de les com­pa­nyies cata­la­nes (Eia i Ani­mal Reli­gion han con­fir­mat la seva empremta del Circ d'ara mateix, i Escar­lata Cir­cus o Bové rema­ten els seus uni­ver­sos amb la satis­facció del públic), el fes­ti­val es per­cep massa prim. Hi ha un car­tell insu­fi­ci­ent per poder absor­bir tots els espec­ta­dors que vol­drien assis­tir-hi. I hi ha, pel que s'ha pogut veure fins ara, una limi­tada mirada externa que aporti nous llen­guat­ges, real­ment, al circ con­tem­po­rani de casa.

Les sor­pre­ses agra­da­bles són mun­tat­ges com ara Um belo dia de Dulce Duca. El mun­tatge navega en una par­ti­tura abs­tracta, car­re­gada de loops musi­cals i també core­o­gra­fies, ten­dres i hipnòtics, que con­trasta amb la radi­ca­li­tat i l'estrip de l'artista i la seva estra­nya relació amb les bit­lles. Amb la sen­zi­llesa d'unes flors de plàstic i un tul cons­tru­ei­xen un petit uni­vers s'intu­eix un desig de viure, una dependència amb la cri­a­tura i una neces­si­tat de recu­pe­rar aire. També genera molta expec­ta­tiva el mun­tatge de ...Sodade... a la plaça Mer­ca­dal del Cir­que Roua­ges, que ser­virà també per tan­car el fes­ti­val. Diven­dres els seus assaigs ja reu­nien molta curi­o­si­tat entre els veïns ben asse­guts a les ter­ras­ses.

El Tra­pezi de Reus deu ser l'únic fes­ti­val estratègic que acon­se­gueix con­ci­liar els més tro­ne­res per veure un caba­ret de frag­ments d'espec­ta­cles, asse­guts tran­quil·lament en cadi­res i accep­tant que s'han d'apar­car les begu­des fora del parc. La pega és que, si més no en aquesta edició, hi ha números que són, en rea­li­tat, d'espec­ta­cles vis­tos la tarda abans.

Tor­nem als caps de car­tell. Ani­mal Reli­gion pre­senta, pro­ba­ble­ment, el seu mun­tatge més fosc, a còpia de música electrònica i uns cos­sos nusos que llui­ten per acon­se­guir els favors de l'esce­nari. Hi ha postals d'una plas­ti­ci­tat pre­ci­osa al cos­tat d'un desor­dre, apa­rent­ment anàrquic, que l'embruta vol­gu­da­ment. Qui arriba amb un mun­tatge molt més endreçat, i per a tots els públics, és Eia amb InTARsi. Un joc de mar­que­te­ria que pot­ser troba a fal­tar aque­lla música en directe de Tapas, però que acon­se­gueix un resul­tat molt atrac­tiu.