Primavera imponent

La 16a edició del Pri­ma­vera Sound, que ahir va viure la pri­mera de les seves tres jor­na­des de paga­ment, ja navega per les aigües del Fòrum a velo­ci­tat de cre­uer. Pocs can­vis, però, amb relació a les últi­mes edi­ci­ons més enllà dels noms dels més de tres-cents grups par­ti­ci­pants: emplaçament gegan­tesc i quasi ina­bas­ta­ble, afluència mas­siva (l'assistència d'ahir, pen­dent de fer-se ofi­cial, no bai­xarà dels 50.000 espec­ta­dors) i un públic, poc menys de la mei­tat del qual estran­ger, amb dis­pa­ri­tat d'interes­sos, com demos­tra el fet que, al Pri­ma­vera Sound, hi ha qui és capaç de córrer de punta a punta del Fòrum per no per­dre's els cinc últims minuts d'actu­ació de la seva banda pre­di­lecta; qui s'engresca en un debat aca­lo­rat sobre qual­se­vol tema men­tre, a l'esce­nari de dar­rere seu, actua la sen­sació de la tem­po­rada, i qui veu en el fes­ti­val el millor mos­tra­dor on fer lluir el seu mode­let. Veure, en aquest sen­tit, no pocs espec­ta­dors con­tem­plar-se en un mirall de nota­bles dimen­si­ons situat, estratègica­ment, a l'entrada del recinte pot ser una acti­vi­tat fins i tot més amena que els con­certs d'uns quants grups.

Les pri­me­res hores de la jor­nada d'ahir, tan­ma­teix, van ser força lluïdes. Els nord-ame­ri­cans Algi­ers, tri­om­fa­dors de l'última edició del Pri­ma­vera Club, van demos­trar que no són cap hype i, en l'hora de més sol, van rei­vin­di­car-se com a sòlida banda amb dis­curs propi: en el seu cas, post-punk ama­nit amb un rajo­li­net de gos­pel i gro­ove. James Hun­ter Six, a con­ti­nu­ació, van ser una nova prova de com poden arri­bar a oxi­ge­nar el fes­ti­val músics, com en aquest cas, allu­nyats de l'indie de gui­tar­res que tant impera –i, sobre­tot, impe­rava– en el fes­ti­val. Rhythm & blues de la vella escola, amb dos vents sen­sa­ci­o­nals, i magis­tral­ment exe­cu­tat per un músic britànic que, ahir, va acon­se­guir fer ballar el nerd més recal­ci­trant.

Un altre nom a tenir en compte del Pri­ma­vera d'ahir: Kamasi Was­hing­ton, un saxo­fo­nista que, després del con­cert de Suede, va pujar al sem­pre agraït esce­nari de l'audi­tori amb un jazz-rock llunàtic i uns quants retalls de funk que va tri­om­far davant d'un públic molt nombrós. Dues bate­ries i tres vents –Kamasi inclòs– amb igual pro­ta­go­nisme que tant recor­dava les jam bands més aven­tu­re­res com les mane­res de fer de jazz­men còsmics i tro­nats com ara Sun Ra.

Dan Bejar, al cap­da­vant d'uns Des­troyer tan serens i deta­llis­tes com de cos­tum, i Daugh­ter –un jove combo de dream pop britànic que va saber impo­sar la seva pròpia llei de la deli­ca­desa en un esce­nari tan hos­til com el des­cam­pat on se situen els dos esce­na­ris més faraònics– van ser altres noms des­ta­cats del dia d'ahir.