La combinatòria existencial dels dos ramons

La combinatòria intel·lectual existencial que reflecteix l'Ars generalis ultima (1305-08), de Ramon Llull, basada en el rigorós tractament mental dels tres pilars fonamentals que assoleixen coneixement i veritat: naturalesa o creació, la lògica o mot propi amb què marquem, tractem i designem les coses, i el pensament relacionador, res no té a veure amb l'estupefacció essencial contemporània del nostre sentit del coneixement, evidenciat ara per les recerques globals de la nova filosofia de la immediatesa (¿com hem copsar i entendre el món sensorial immediat en què vivim?). Tanmateix, indagant per curiositat històrica el pensament d'aquell nou català mallorquí, m'he trobat que cent anys després n'hi havia un altre de català, Ramon Sibiuda, que desenvolupant l'entramat de la lul·liana lògica del saber ver, arribava a conclusions, exposades al seu Llibre de les criatures o de la Naturalesa (1436), gairebé contemporànies a les nostres inquietuds intel·lectuals.

El saber –precisa Sibiuda, que hi ha al llibre que ofereix– “pot ser après per tots els homes, clergues o laics” perquè el seu contingut només té una deu: l'“experiència quotidiana i personal del viure individual o social”.

Sibiuda pren consciència que només observant el que succeeix entorn i reflexionant des d'aquesta observació personalitzada podrà adonar-se de tot el que afecta la seva persona. “No hi ha cap certesa més ferma que la que ens dóna l'experiència pròpia”, atès que és cadascú que sap o albira que li succeeix. El coneixement és un saber de deu psíquica personal i, tot seguit, social, o col·lectiu, imposat pels poders fàctics coercitius. El racionalisme renaixentista seguí aquesta sendera.