L'emoció del sintetitzador

Diu un dels versos de La Bien Querida : “Y yo aquí haciendo eses. De amor con las caderas”. És convenient taral·lejar-la mentre s'executa la coreografia proposada, poesia visual feta moviment, que la cantant i compositora Ana Fernández-Villaverde canta amb la veueta acriaturada. Acompanyada de David Rodríguez –sintetitzador i guitarra– i Frank Rudow –bombo, caixa i looper–, en el directe sona distorsionada –un efecte segurament desitjat– però massa oculta sota els sintetitzadors. Es manté el pop delicat i naïf, però l'electrònica –fins a les últimes cançons el so no va ser el desitjable– emfatitza la fredor i la distància volguda. Una actitud desmenjada, marca de l'artista, però que en el concert de divendres al Nou Platea dins el Festival In-Somni va semblar excessiva, com l'emoció d'un sintetitzador que no traspassa la barrera; la imposa. A veces ni eso (2012) va tancar el concert de La Bien Querida a mode de bis, en què també va repassar cançons del passat com De momento abril (2009) i Hoy (2011) mentre el públic havia de posar-hi l'eufòria necessàriaque no arribava, sobretot quan van sonar 9.6 (2009) i Poderes extraños , que obre Premeditación, nocturnidad y alevosía (2015), escollit un dels millors discos de l'any passat per Rockdelux, del qual van sonar, entre altres, Muero de amor, Vueltas, o Alta tensión. “A ver esos poderes extraños de Girona”: única interacció que va servir d'hola i adéu mentre el públic es va quedar ondulant esses amb els malucs.