El magnetisme de Lluís Homar

El Fes­ti­val Grec ja crema. L'arren­cada és per emmar­car: un mun­tatge amb molts gan­xos per fer-lo atrac­tiu: repar­ti­ment immens; pro­posta que busca la con­nexió amb l'espec­ta­dor a cada moment; trama que manté la tensió a escena i a pla­tea; espai escènic con­cep­tual vistós i amb molts efec­tes escènics i d'il·lumi­nació... En aquesta obra monu­men­tal i mons­tru­osa (per la seva durada i per la pro­fun­di­tat del dolor que evoca) sobre­surt l'actor Lluís Homar. De nou. Ens té massa ben acos­tu­mats (Terra baixa, L'art de la comèdia, El pro­fes­sor Bern­hardi), amb unes inter­ven­ci­ons que, sense ser les claus per a la trama durant bona part de l'obra, són les que apor­ten un pes específic a escena. L'actor, generós, ser­veix contínua­ment el peu als seus com­panys, que gau­dei­xen d'uns per­so­nat­ges fos­cos car­re­gats d'inter­ro­gants que els fan, un a un, evo­lu­ci­o­nar del paradís a l'infern (i vice­versa).

Andrés Lima s'ha ser­vit de l'ampli repar­ti­ment d'actors per pin­tar cada qua­dre, posar mira­des que podrien ser d'espec­ta­dors dins de l'escena. És un exer­cici de pre­cisió que resol molt intel·ligent­ment. Els intèrprets deam­bu­len com a actors i per­so­nat­ges, amb reac­ci­ons dife­ren­ci­a­des i apor­tant mira­des al focus de l'escena o cons­truint un movi­ment de fons que aporta aire a la con­tundència de les esce­nes més estàtiques. L'espai de llis­tons que es va armant hi ajuda molt. Sobta la decisió de fer una taula tan petita (i pro­var que s'hi asse­guin al vol­tant fins a cinc per­so­nes). Pot­ser és una metàfora que expressa la limi­tació del rao­na­ment d'aque­lla civi­lit­zació que amb qua­tre lli­bres de brui­xe­ria ja rega­lima ame­na­ces per les vores. L'espai, cons­truït a base de tari­mes, mos­tra la jerar­quit­zació d'aque­lla comu­ni­tat, en què no hi ha espai per a la dis­cussió fèrtil, si no per insu­flar la por des dels altars. Aquesta tragèdia èpica demos­tra el poc caràcter d'una soci­e­tat. El repte és com el públic d'avui pot emmi­ra­llar-se en aque­lla escena pin­to­resca. Les pare­lles inter­pre­ta­ti­ves (Nora Navas i Borja Espi­nosa; Nau­si­caa Bon­nin, Anna Moli­ner; Miquel Gela­bert, Car­les Canut o Míriam Ale­many i Carme Sansa) bas­tei­xen una xarxa que aguanta molt bé la tensió. Sense ser un text de fàcil entrada, per­su­a­dei­xen i obli­guen tota la pla­tea (de pri­mera a dar­rera filera) a estar atents.