crítica de dansa / «dies irae»
Carn de litúrgia sacra
Com a proposta no deixa de ser interessant assistir a tot un ritual escènic en què la luxúria guanya la repressió i el plaer, la ira. La ballarina i coreògrafa Marta Carrasco ens proposa una aproximació a alguns dels seus mons, potser subconscients, i a partir del poema medieval Dies Irae (Dia de la ira), que forma part de la missa de difunts, i de les melodies del Rèquiem en re menor de Mozart, recrea tota una escenografia que té molt a dir sobre el paper que ha jugat l'Església catòlica en la repressió femenina. Carrasco ha sabut recrear una atmosfera pròpia d'un acte ritual, una espècie d'híbrid entre la part més tenebrosa del món cristià (aquella propera al càstig, la repressió i el pecat) i un món antagònic recreant escenes pròpies d'una secta induïda a la luxúria sexual i escabrosa. Durant gairebé més d'una hora, ens manté immersos en una pulsió que participa d'ambdós extrems. L'espectacle, més proper al teatre de performances que a la dansa, desenvolupa tot un seguit d'escenes, les quals, al seu torn, ofereixen de forma individual imatges meravelloses. El conjunt apel·la directament al subconscient col·lectiu, i en clau, podríem dir, de tragicomèdia porta fins al límit situacions que malgrat que se'ns presenten llunyanes, en alguns casos ens recorden quelcom proper. La coreografia sap dialogar a la perfecció amb l'escena, el vestuari i les melodies, les quals marquen la intensitat en tot moment. Els intèrprets se submergeixen completament en la proposta, adoptant per a cada situació una expressió engendrada en el llindar del món. Malgrat tot, podem reconèixer alguns dels gags que Carrasco ha utilitzat en altres espectacles, imatges amb un potent efecte visual que ja formen part de la trajectòria de la coreògrafa. Ombres i foscor, mentides i pecats deixen pas al desenfrenat desig. Tota una declaració de principis que apel·la directament a la farsa que continua venent l'Església catòlica en l'actualitat.
