La innocència primigènia

Trobant-me en una estructura arquitectònica precedent, aquell moment en restauració activa d'un dels innumerables barris de l'immens Chicago, l'immigrant mestís ja nacionalitzat que ho portava tot, en el moment que li vaig preguntar per què feien aquelles obres, em va dir que per donar a conèixer i exaltar la innocència primera i primordial de l'infant Jesús en el moment mateix del seu naixement. Aquell dia, qui tenia com a jaç el pessebre i com a abrigall les palles que romanguessin després d'haver menjat l'ase i el bou, aquell dia, el nounat era un innocent lliure de tot pecat, encara que pogués ser fruit de la luxúria, la cobdícia o el troc de negocis i interessos familiars; el nounat era innocent de tot. Seria potser a partir d'aquell primer dia que s'embrutaria en adaptar-se a les necessitats de subsistència en relació amb l'estructura social de naixement. Però aquell instant del “primer vagit” –molt bé, Bonaventura Aribau–, aquell plor i presa de consciència de l'existir entroncat, marcava, implicava la innocència de l'acte i de la situació. Aquell nounat era innocent i era aquella sendera, la que la humanitat hauria de seguir per començar una reforma general del complex rellotge –símil voltairià– que és la societat. La gent d'aquella percepció, o de nova capella, volia començar una vida social nova a partir d'aquest reconeixement, també social. Però ara, quan entrem als llocs de culte, només hi veiem capelletes, totes justificades, ben entès, perquè hi ha qui s'ha enamorat de les nafres, del cor o dels dolors, del fet que la transcendència és sapiència o bé sentiment (franciscà?, quin?). Com podem comprendre, mutatis mutandis, aquesta és la qüestió catalana d'inici. Si hi ha capelletes, totes justificables, no anirem enlloc.