La Santa Mare Planeta

Resulta molt sor­pre­nent el que passa en aquesta ciu­tat per Tem­po­rada Alta i, per extensió, per Fires amb les arts escèniques. Sem­bla com si, amb l'arri­bada de la tar­dor, el públic de les comar­ques giro­ni­nes des­co­breixi que exis­teix el tea­tre i els pri­mers dies de fes­ti­val és un deves­sall d'anun­cis d'espec­ta­cles pror­ro­gats per satis­fer, tant com es pugui, la demanda d'entra­des. Les fes­tes de Sant Narcís coin­ci­dei­xen en el temps amb dues set­ma­nes de cele­bració del fes­ti­val, i el ritme de la pro­gra­mació s'incre­menta fins al punt que la con­ci­li­ació de la vida fami­liar i la vida labo­ral dels qui hi estem impli­cats d'una manera o un altra és una autèntica qui­mera. A la pro­gra­mació de Tem­po­rada Alta, però, també cal afe­gir-hi l'enco­mi­a­ble sobre­es­forç que fa la sala La Pla­neta, que pro­grama simultània­ment fun­ci­ons d'espec­ta­cles del fes­ti­val, ses­si­ons de lec­tu­res dra­ma­tit­za­des o reci­tals poètics emmar­cats en la Pro­posta de Poe­sia –amb la com­pli­ci­tat de la Lli­bre­ria 22–, i mos­tra el millor tea­tre gironí ama­teur en la Pro­posta de Tea­tre Inde­pen­dent. I en el pas­sat fins i tot havia arri­bat a fer-ho coin­ci­dir amb fun­ci­ons d'espec­ta­cles fami­li­ars al matí. Té mèrit el que fa aquesta petita sala pri­vada, inde­pen­dent, que roba el cor inva­ri­a­ble­ment a tot­hom que hi va a mos­trar el seu art –el can­tau­tor Joan Isaac, per posar un exem­ple, li té una autèntica devoció–, i al públic, que valora com un tre­sor la pro­xi­mi­tat amb els intèrprets.

La Pla­neta és un dels agents cul­tu­rals indis­pen­sa­bles de la ciu­tat, con­dició que s'accen­tua per Fires, i ha esde­vin­gut un pilar bàsic del tea­tre gironí i català per diver­sos motius. El tea­tre gironí, l'ama­teur i el poc pro­fes­si­o­nal que hi havia i que hi ha, fins fa molt poc temps, no tenia un altre apa­ra­dor que la sala del car­rer Cana­le­jas, sens dubte la més activa de les de fora de Bar­ce­lona, i molt més activa que mol­tes de les que hi ha a la capi­tal. La Santa Mare La Pla­neta, la va bate­jar en un acte públic un actor que ja ha fet algun intent de poder dedi­car-s'hi pro­fes­si­o­nal­ment. L'evo­lució cohe­rent i pre­cisa del pro­jecte artístic de la sala ha permès ofe­rir magnífiques opor­tu­ni­tats a intèrprets giro­nins com ara Merit­xell Yanes, Cris­tina Cervià, David Pla­nas, Jordi Subirà i Maria Àngels Bui­sac, o a aixe­car pro­jec­tes als direc­tors, també giro­nins, Jordi Prat, Xavier Pujolràs i Xicu Masó, a més del propi artífex del pro­jecte, Pere Puig. Mun­tat­ges com Auuu!, Un conte de les mil i una nits, Lúcid, No plo­ris, Xim­plet, La senyora Klein, Bon­dat o Alaska i altres deserts són alguns dels fruits sabo­ro­sos d'aquest pro­jecte que se sus­tenta en un tre­ball con­ti­nuat, rigorós i amb cri­teri.

Tor­nant a les Fires, pocs espais, per no dir gai­rebé cap, ofe­rei­xen com La Pla­neta reci­tals i lec­tu­res poètiques, en aquesta època un oasi de pau en el desert de l'excés de lumi­notècnia, deci­bels, bor­rat­xe­res, para­de­tes de pro­duc­tes diver­sos, vehi­cles, tan­ques i aglo­me­ra­ci­ons. Llarga vida a la sala La Pla­neta!