Imaginatiu i sentimental

Després d'El pont dels espies, una de les millors expressions del vessant adult del seu cinema, Steven Spielberg ha volgut reprendre el pendent infantil, fantasiós i alhora tecnològic (amb un ús particular de l'animació digital) mitjançant El meu amic el gegant. Potser era inevitable la seva trobada amb el món de Roald Dahl, que tant de joc ha donat abans a altres cineastes, com ara Tim Burton. En els relats de Dahl hi ha nens amenaçats per adults incomprensius, si no malvats, a excepció d'un de bo que els ajuda. És clar que la infantesa amenaçada (i, per tant, la seva imaginació i el seu cor obert als estranys) no és un motiu argumental aliè a l'autor d'E.T. A El meu amic el gegant, l'amenaçada és una nena d'un orfenat londinenc (entre Dickens i el mateix Dahl, que va passar la infantesa en una institució semblant) segrestada per un gegant (que, tan vell com la Terra, té els trets i la veu de Mark Rylance, l'espia del KGB en mans de l'FBI que sobresurt a El pont dels espies) que la du cap al seu cau, concebut com el laboratori que nodreix la imaginació dels nens de Londres.

Entre la nena i el gegant (amb el qual podria sentir-se identificat Steven Spielberg) s'estableix una amistat que s'afirma en la protecció que exerceix el primer amb la segona, objecte de persecució de gegants salvatges i afamats de criatures. De fet, i això també és propi del món de Spielberg, el gegant i la nena són dos solitaris, dos estranys, que es reconforten l'un amb l'altre. I és així que, novament, el cineasta sedueix amb la seva aposta per la imaginació, però també pot embafar amb el seu pendent sentimental.