Festiu escarni al Falstaff més llibertí

Marc Rosich planteja, segurament, la versió més estripada de les comèdies vistes a càrrec de la companyia Parking Shakespeare. Ho fa amb la garantia d'una companyia que sap aguantar molt bé l'atenció i el gag davant del públic que l'envolta i que se sap donar focus l'un a l'altre. També deu ser la peça amb més canvi de vestuari, perruques i atrezzo. De fet, bona part del material sembla robat d'un bagul de La Cubana. Perquè hi ha molt d'estampat i vestits del Sitges dels 80. La clau de Les alegres casades de Windsor és que tot soni molt fresc, espontani, i blanc (encara que puguin sonar algunes pujades de to com les referències a les (am)polles de l'escut de la família del jutge de pau Ras i tiet del beneit. Ras i Curt, bona parella (i bona troballa, de'n Rosich).. També hi ha molt d'enginy en el parlar impossible de la mestressa Presa, que ho embolica tot i cobra comissió d'allà on veu que hi ha possibilitat (“sempre a corre-truita!”)s.

Hi ha instants per a la comèdia de traç gros, d'equívocs evidents que el públic espera, divertit, com la víctima caurà en l'engany. I de vestits i perruques estrafolaris. Però també alguna rèplica que apel·la a una certa denúncia o reflexió de major calat. Com quan Falstaff qüestiona el valor de l'honor en la vida i (sobretot) davant la Mort; o quan la mestressa Alice Ford fa una reivindicació del dret de les dones a tenir la mateixa llibertat que els seus marits. Certament, ella i la mestressa Meg Page demostren l'art de divertir-se enredant i renyant el dissortat Falstaff i els marits respectius.

Potser el problema principal de la peça és la durada, tenint en compte la incomoditat de l'emplaçament. L'espiral del parc del Nord no és recomanable per proposar un espectacle d'una hora i 45 minuts (serà diferent si fan bolos en espais més còmodes).