‘Blaquerna', sense la ena, malgrat Bonllavi

Vet aquí una molt bona ini­ci­a­tiva pro­mo­guda per les Edi­ci­ons de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, que s'afe­geix a la cele­bració del setè cen­te­nari de la mort de l'il·lus­tre mallorquí. És una edició facsímil del Romanç d'Evast e Bla­querna, que Llull va escriure a Mont­pe­ller cap al 1283 i que Joan Bon­llavi va publi­car a València el 1521.

L'incu­na­ble (del qual s'han con­ser­vat una dot­zena d'exem­plars, repar­tits per dife­rents bibli­o­te­ques) té valor perquè posa a l'abast del públic modern una obra tal com era lle­gida al segle XVI. En for­mat en foli, més gran que els lli­bres actu­als, doncs, a dues colum­nes, amb por­ta­de­lles i orna­men­ta­ci­ons que agra­da­ven als lec­tors de l'època. Hi des­ta­quen el gra­vat que mos­tra la figura de Ramon Llull tal com era ima­gi­nat al XVI i el que conté el per­so­natge de Bla­querna que dicta a dos repor­ta­dors el Lli­bre d'amic e amat, segu­ra­ment. Pels mar­ges del text s'hi poden obser­var els símbols de mani­cula, dibui­xa­des per cri­dar l'atenció d'un pas­satge con­cret.

L'edició del lul·lista Joan Bon­llavi té valor bàsica­ment per dos motius. Un és que va rees­criure el text de Llull per adap­tar-lo als usos lingüístics dels seus con­tem­po­ra­nis, de manera que altera força la sin­taxi i el lèxic ori­gi­nals. Aquesta era una pràctica que podem con­si­de­rar habi­tual, de manera que no ens n'hem d'esgar­ri­far. L'altre valor és que con­sulta diver­sos tes­ti­mo­nis del Bla­querna per fixar el seu text i evi­tar així lliçons cor­rom­pu­des, de manera que Joan Bon­llavi és el pri­mer que aplica mètodes filològics a una obra en català. Per això, és una bona ini­ci­a­tiva treure l'edició de les pres­tat­ge­ries de les bibli­o­te­ques ins­ti­tu­ci­o­nals i posar-la a l'abast del públic del segle XXI.

I encara trobo un altre valor afe­git al volum: el pròleg de Joan San­ta­nach i Suñol. Amb només nou pàgines (de mida de foli, això sí), és capaç d'expli­car els aspec­tes més impor­tants de la vida i l'obra de Ramon Llull, de remar­car-ne la rellevància i sig­ni­fi­cació i de resu­mir l'objec­tiu de la novel·la, que no és altre que pro­moure “la reforma com­pleta de l'Església i, amb ella, del con­junt de la Cris­ti­an­dat” (pàgina 11). San­ta­nach ens parla de l'ús de la lite­ra­tura que fa Llull, de les tra­duc­ci­ons medi­e­vals i manus­crits con­ser­vats del Romanç d'Evast e Bla­querna i de la rellevància de l'edició renai­xen­tista de Joan Bon­llavi, que està con­vençut que va con­tri­buir a “recu­pe­rar, difon­dre i pres­ti­giar el romanç de Ramon Llull” (pàgina 17).

A la por­tada impresa a València es pot lle­gir Blan­querna. Però San­ta­nach opta per eli­mi­nar-ne la ena a la coberta del volum i cada vegada que esmenta el nom del per­so­natge. Fa bé, perquè sap que Ramon Llull no va escriure Blan­querna sinó Bla­querna i que la ena la van afe­gir els manus­crits poste­ri­ors, del segle XIV, i d'aquí va anar a parar a l'edició de Joan Bon­llavi, nas­cut a Roca­fort de Que­ralt i que en rea­li­tat es deia Joan Mal­bec. Es va can­viar el cognom i la va encer­tar, també.