cultura

Cultura

Una casa, una ciutat

El Museu Verdaguer es reinventa per convertir-se en Vil·la Joana, la Casa de la Literatura, oferint un relat ample i obert sobre la creació literària i Barcelona

La nova proposta museogràfica presenta Verdaguer en el seu context

Els museus dedi­cats a escrip­tors –Mic­hel de Mon­taigne, Vic­tor Hugo, Char­les Dickens, W. Shakes­pe­are o J.W. Goethe, per citar-ne alguns– nor­mal­ment es limi­ten a mos­trar els espais on aquests van viure i alguna docu­men­tació com­ple­mentària per tal de ves­tir-los. Això era fins ara el Museu Casa Ver­da­guer, situat en un mas de Vall­vi­drera que lite­ral­ment queia a tros­sos. Després d'una llarga i cos­tosa remo­de­lació (4 anys, amb cost del vol­tant de 5 mili­ons d'euros), Vil·la Joana apa­reix amb una cara nova, tant per fora com per dins, i els espais dedi­cats a l'escrip­tor s'han mul­ti­pli­cat per dos.

I no només això, sinó que s'ha con­ver­tit en la Casa Ver­da­guer de la Lite­ra­tura, un equi­pa­ment amb una muse­o­gra­fia inno­va­dora que, més enllà de Ver­da­guer, o amb Ver­da­guer com a eix ver­te­bra­dor, ana­litza també la història de la lite­ra­tura i la de Bar­ce­lona en relació amb la cre­ació literària, sense obli­dar la història de la casa mateixa. Així, es relli­guen dife­rents àmbits his­to­ri­ogràfics que habi­tu­al­ment es plan­te­gen per sepa­rat. L'equip res­pon­sa­ble de la muse­o­gra­fia ha estat inte­grat per Josep M. Domingo, Roman Piñol i Oriol Izqui­erdo.

La planta baixa està con­sa­grada a la història d'aquest mas del segle XVIII, on es con­re­ava anti­ga­ment la vinya i es produïa vi, fins que esdevé una vil·la d'esti­ueig a mit­jan segle XIX, quan el com­pra la família Mira­lles.

Va ser aquest polític lle­tra­fe­rit, alcalde de Sarrià, que va aco­llir Jacint Ver­da­guer la pri­ma­vera del 1902 i li va ofe­rir aquest indret aire­jat però al'hora no gaire lluny de Bar­ce­lona perquè es refés. Però la mort el va enxam­par de sor­presa el mateix any, con­ver­tint aquest lloc en un cen­tre de pele­gri­natge dels ver­da­gue­ri­ans.

A la part supe­rior de la casa, a la segona planta, es con­serva l'habi­tació senyo­rial i el llit on va morir l'ano­me­nat poeta del poble, com també el seu des­patx i alguns objec­tes.

Poste­ri­or­ment, el 1920, l'Ajun­ta­ment va com­prar la vil·la i la va con­ver­tir en una escola pio­nera per a l'època d'edu­cació espe­cial, una etapa que també queda retra­tada en el relat muse­ogràfic i, per exem­ple, s'expo­sen els infor­mes mèdics, així com els jocs Mon­te­sori que uti­lit­za­ven els mes­tres, i diver­ses imat­ges i tes­ti­mo­nis de per­so­nes que hi van pas­sar. No va ser fins al 1963 que es va recu­pe­rar la casa on va morir Ver­da­guer, i es va con­ver­tir en un museu. “El 2007 ens vam plan­te­jar si tenia sen­tit man­te­nir el museu, ja que la casa estava molt malalta, i vam veure que sí, però que calia una revo­lució en la manera d'enfo­car el cen­tre, situar la lite­ra­tura dins la història”, apunta Joan Roca, direc­tor del Museu d'Història de Bar­ce­lona (MUHBA), del qual depèn Vil·la Joana.

La segona línia muse­ogràfica gira al vol­tant de la paraula i les escrip­tu­res, i sobre com la lite­ra­tura cons­tru­eix el món des dels relats mítics. “La paraula també és la que cons­tru­eix la metròpoli moderna, i la lite­ra­tura crea una imatge de la ciu­tat, Bar­ce­lona, que fas teva a través de la lec­tura”.

Lli­bres per tot arreu

Ins­tal·laci­ons, lli­bres que es poden aga­far i con­sul­tar, i fins a una curi­osa ruleta ser­vei­xen per refle­xi­o­nar sobre el fet lite­rari, ja sigui atu­rant-se sobre el con­cepte de clàssic, sobre la tra­ducció o sobre les lite­ra­tu­res grans i peti­tes.

Un dels plats forts de recor­re­gut és un lite­ra­rium: “Com el pla­ne­ta­rium, ofe­reix una cons­tel·lació de referències com una gran bibli­o­teca bor­gi­ana i les cites es com­bi­nen de manera aleatòria”. A banda, també es dedi­quen apar­tats a la cre­ació edi­to­rial o bé als suports de lec­tura i la seva evo­lució.

La segona planta està dedi­cada, en la seva majo­ria, a la figura de Jacint Ver­da­guer, amb una sèrie de panells expli­ca­tius que repas­sen el seu recor­re­gut vital i lite­rari. Una curi­o­si­tat és que en una de les parets es poden lle­gir les parau­les que més apa­rei­xen en la seva obra, que són amor o sant.

El retrat del per­so­natge con­tro­ver­tit no obvia la polèmica que va enfron­tar Ver­da­guer amb les altes esfe­res eclesiàsti­ques. “El seu enfron­ta­ment amb el poder va aca­bar sent un pro­blema d'ordre públic”, recorda Roca. La mos­tra rei­vin­dica el paper d'intel·lec­tual euro­peu de Ver­da­guer, que vas ser traduït a diver­ses llengües; “no hem d'obli­dar que un any abans del famós J'accuse de Zola, ell va recórrer a la premsa per defen­sar-se i va escriure En defensa pròpia”.

Altres can­vis res­pecte a l'ante­rior pre­sen­tació muse­ogràfica tenen a veure amb el fet que es pre­senta la vida del novel·lista i poeta en el seu con­text històric: “Abans les habi­ta­ci­ons feien un tuf fune­rari, i ara queda molt ben situ­ada la seva vida i amb molt de res­pecte,i s'ofe­reix una visió de con­junt.”

Entre les rare­ses que es poden con­tem­plar hi ha les pri­me­res edi­ci­ons de la seva obra, una obra que s'auto­pu­bli­cava perquè ales­ho­res cap edi­tor apos­tava per publi­car en català. Per aca­bar aquest recor­re­gut, l'expo­sició fa esment a “l'apro­pi­ació de Ver­da­guer”, amb la cons­trucció de l'estàtua al pas­seig de Sant Joan, en una ope­ració de monu­men­ta­lit­zació d'un escrip­tor que ha esde­vin­gut un símbol, i altres home­nat­ges curi­o­sos d'ini­ci­a­tiva ciu­ta­dana.

Final­ment, el pis supe­rior està reser­vat a cele­brar cur­sos de màster i altres esde­ve­ni­ments, com ara el màster sobre Welt­li­te­ra­tur i lite­ra­tura com­pa­rada de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, que va tenir lloc el juny pas­sat.

En cen­tre s'inau­gu­rarà ofi­ci­al­ment la tar­dor, tot i que no hi ha data. De moment, aquest estiu les visi­tes són lliu­res. Vil·la Joana, que està vin­cu­lada al Museu d'Història de la Ciu­tat, fun­ci­ona també amb tàndem amb la Casa Ver­da­guer de Fol­gue­ro­les, on va néixer el poeta. D'altra banda, inte­gra una xarxa extensa de cases d'escrip­tors, entre les quals de Miquel Martí i Pol, Josep Pla o Mercè Rodo­reda.

Cal comp­tar ben bé dues hore­tes de visita, per uns espais que, si bé poden sem­blar un poti-poti d'ele­ments dis­per­sos, con­flu­ei­xen en un dis­curs ben estruc­tu­rat i que es retro­a­li­menta. Més enllà de Ver­da­guer, el recor­re­gut pro­posa una reflexió sobre la paraula i la lite­ra­tura i mos­tra Bar­ce­lona, ara Ciu­tat de la Lite­ra­tura dins la Xarxa de ciu­tats cre­a­ti­ves de la UNESCO, des de la pers­pec­tiva que l'ancora for­ta­ment en una tra­dició literària, tant de cre­ació com des de la indústria edi­to­rial.

Mal­grat la trans­for­mació i diver­si­fi­cació de la manera com s'ha creat l'ima­gi­nari urbà amb els anys, la lite­ra­tura s'ha man­tin­gut com un dels pun­tals clau. “La Casa Ver­da­guer de la Lite­ra­tura és una metàfora de Bar­ce­lona”, con­clou Roca.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia