Llull, l'illenc fundacional

La geografia lul·liana podria fixar-se en qualsevol ciutat de la Mediterrània compresa en un triangle que tindria per vèrtex París i per angles de les bases, Nàpols, Tunis o Bugia, amb Lió, Viena del Delfinat, Barcelona, Montpeller, Gènova, Pisa o Roma en el seu entramat. En èpoques de creuades per recuperar els llocs sants, a Llull, només li va faltar anar a Jerusalem. Tanmateix, va complir la dèria pelegrina d'arribar-se a Santa Maria de Rocamador, a Occitània, i a Santiago de Compostel·la. És a dir, Llull va resseguir incansable tot el món conegut de la seva època, fins al punt de ser un dels primers pensadors i activista global de la història d'Europa. El temps ha diluït les proves del seu rastre de viatger impenitent, només a la seva Mallorca natal ens n'han quedat els més observables i evidents del seu pas per la vida terrenal.

Hi va néixer el 1232, tres anys després de la conquesta cristiana de l'illa pel rei En Jaume I i va ser batejat a l'església de Santa Eulàlia. Una placa de marbre, col·locada el 1888 en la capçalera d'un dels pilars dels porxos de la plaça Major indica que, molt probablement en aquest lloc, hi hagué la casa familiar, la que habità durant uns anys amb la dona, Blanca Picany, i els dos fills, Magdalena, la primogènita, i Domènec. Essent senescal i majordom del rei, segons testimonia a la Vida coetània, fou aquí on escrivint cançons amoroses a l'estil dels trobadors, tingué fins a cinc aparicions de Jesucrist crucificat que derivaren el seu camí cap a un nou tombant: “[...] i en aquell lloc mateix tornà a escriure i a dictar aquella mateixa cançó, altra vegada Nostre Senyor li aparegué en creu en aquella forma mateixa, de la qual visió, ell molt pus espaventat que no de la primera, deixades totes coses, anà a metre en el llit.” Sent molt previsor, també ens en deixà testimoni en els seus versos: “Som creat i ésser m'és dat / a servir Déu que fos honrat, / i som caüt en mant pecat / i en ira de Déu fui pausat. / Jesús me venc crucificat, / volc que Déus fos per mi amat.”

Segurament que foren aquells carrers que envolten la Seu i el palau de l'Almudaina els que li serviren per emmarcar la localització de les accions del Romanç d'Evast e Blaquerna, una de les primeres novel·les urbanes europees, que és com dir mundials i, de fet, en molts aspectes, una autèntica autobiografia. Les descripcions urbanes insuflen humanitat i narrativitat a la història: “Dementre que Nastàsia estava a la finestra, una donzella, amb molt gran gent, venia a pregar Déu a l'església, i devia ésser l'endemà núvia. [...] Molt honrats hòmens la seguien a peu i moltes honrades dones; bornadors, joglars qui cantaven i sonaven instruments, i hòmens qui ballaven, feien honor a aquella donzella.” En definitiva, les primeres escenes de la vida quotidiana literaturitzades a Europa.

Volia aprendre la llengua aràbiga i comprà un moro que li n'ensenyés. Aquest, amb un coltell, un dia que estava distret, intentà matar-lo. Sobreposat a aquesta sotragada: “lo féu metre dins la càrcer fins que ell hagués deliberat què faria d'aquell.” Decidí anar a viure “a Nostra Dona de la Real per pregar nostro senyor Déu que l'inspiràs què faria del dit moro.” Després de tres dies, retornà a casa i passant prop de la presó comprovà que el moro s'havia penjat: “Féu, doncs, gràcies lo dit reverend mestre a nostro Senyor qui l'havia tret d'aquella gran perplexitat, per la qual tant l'havia suplicat.” Freturava per una nova vida i decidí “muntà-se'n lo dit reverend mestre alt en una muntanya apellada Randa”. Hi estigué vuit dies, però aquí “tenint los ulls vers lo cel, en un instant li venc certa il·lustració divinal, donant-li orde i forma de fer los dits llibres contra los errors dels infedels”. Es materialitzava la troballa de l'art per mitjà de la il·luminació. Anà i tornà de la Real a Randa fins que al final “ell féu edificar un ermitori, en lo qual estec per espai de quatre mesos, segurament a l'ermita de Sant Honorat, dia i nit suplicant a nostro Senyor que aquella Art que havia ordenat fos a honor sua i a profit de la santa fe catòlica, i que li plagués aquella prosperar”.

El convent de Santa Maria de la Real es manté ferm, amb aires d'illa medieval enmig de la desenfrenada especulació urbanística dels nous barris residencials. Tot ell és ple d'elements que recorden el pas de Llull: majòliques amb cites de les seves obres, l'estàtua, prop del pou, en un angle del claustre. I una làpida que transcriu què va fer tornant de Randa: “[...] davallant de la dita muntanya anà-se'n prestament al monestir de la Reial, per ço que pus apertament posqués ordonar los dits llibres; i de fet ordenà un molt bell llibre, lo qual apellà l'Art Major, i aprés l'Art general...”

A Randa, també els rastres lul·lians hi són intensos: l'enorme balma ermita de Sant Honorat, la cova a tocar Cura, on segons la tradició va fer penitència i oració, el convent que guarda reproduccions de manuscrits lul·lians i altres objectes relacionats amb el mestre, el paisatge, encara poc alterat, el monument que el situa permanentment en el lloc...

Miramar, encastellat en un dels punts més abruptes de la Serra de Tramuntana, és encara avui un lloc de pelegrinatge lul·lià. Amb un emplaçament de gran bellesa, invita a la concentració i a la reflexió. Fou en aquest lloc, aleshores allunyat i idíl·lic, on Llull decidí fundar el seu monestir, amb 13 frares, emulant Jesús i els dotze apòstols. També d'aquest fet en deixà prova escrita a la Vida coetània: “I en aquell temps impetrà lo dit reverend mestre, del dit senyor rei, ésser edificat un monestir en lo regne de Mallorques, ben dotat de possessions, en lo qual posguessen viure tretze frares qui aprenguessen la lengo morisca per convertir los infeels...” I també en els versos del Cant de Ramon hi testimoniava: “Lo monestir de Miramar / fiu a frares Menors donar, / per sarraïns a preïcar. / Entre la vinya i el fenollar / amor me pres, / fé'm Déus amar / i entre sospirs i plors estar.”

A banda de l'atenció que li prestaren els coetanis, de ventall ben divers fins a considerar-lo il·luminat, foll (ell mateix se'n qualifica quan fa aparèixer el personatge de Ramon al Llibre d'Evast), les teories de Llull en els més diversos camps han traspassat els segles. L'any 2001 amb el redescobriment dels manuscrits perduts Ars notandi, Ars eleccionis i Alia ars eleccionis, Llull va ser reconegut com el punt de partida del  mètode de Condorcet que, en ciència política, estudiava la “paradoxa del vot”, fet que demostra que sovint es produeixen cicles que impedeixen que la decisió col·lectiva sigui el resultat de la suma de les decisions individuals. També, per la influència sobre les teories i propostes de Gottfried Leibniz, Llull és considerat un pioner de la informàtica. Literàriament, la petja mística de Llull va impregnar i seduir algunes de les obres de Verdaguer fins al punt que aquest en destil·là l'exquisida Perles del llibre d'Amic i Amat.

El 1315, als 84 anys, tornà a Bugia a polemitzar i predicar, després d'haver escrit 277 títols en llatí, àrab i català. Segons la llegenda hi va ser lapidat i retornat a Palma per uns mercaders lígurs que el transportaren encara viu, tot i que expirà davant l'illa de Cabrera. A l'església del convent de Sant Francesc de Ciutat, a l'ombra protectora de l'admirat il·luminat d'Assís, reposen les restes del savi beat, en un altar que acull un sepulcre gòtic.

El 1967, al Passeig de la Sagrera, s'inaugurà una monumental estàtua al peu de la qual s'explica en català, castellà i àrab la figura lul·liana. De sobre del basament estant, el Doctor Il·luminat deu contemplar, perplex i impàvid alhora, la potent laïcització del món d'avui, amb una Mallorca colonitzada, entre d'altres, pels alemanys i l'autèntic batibull de llengües que s'hi senten però, sobretot, per la imparable expansió de la fe musulmana per l'Europa unida.