Cap on gira el ‘No n'hi ha prou'?

No fa gai­res anys, només deu, que el No n'hi ha prou! es va ofi­ci­a­lit­zar com un dels actes de la festa major per tor­nar a fer sor­tir a ballar les figu­res a la nit, però amb l'atrac­tiu que el públic les té a tocar i pot girar al seu cos­tat. Sem­blant a l'espai reduït que tenen a la Patum de Berga, a Mataró sur­ten l'àliga, el drac, la Mome­rota, els gegants i les dia­bles­ses a les por­tes de l'ajun­ta­ment, en un tram de riera que no dóna per a més. Dijous, però, hores abans en l'actu­ació d'Obe­ses i els con­certs dar­rere de l'ajun­ta­ment, es va con­gre­gar una gen­tada de prop de set mil per­so­nes al cen­tre, segons fonts muni­ci­pals. Una munió que mitja hora abans espe­rava impa­ci­ent a sota el balcó, men­tre per mega­fo­nia anun­ci­a­ven el compte enrere del tret de sor­tida a l'acte que des dels seus ini­cis reu­neix molt jovent inde­pen­den­tista.

A l'alcalde soci­a­lista, David Bote, des­a­fi­ant el foc des de dalt el balcó amb samar­reta curta i gorra, el públic, que anava molt ani­mat, li recla­mava a crits: “Bote, soci­ata, paga un cubata!”

Dels atre­vits que dijous vam inten­tar entrar a girar, més d'un vam deci­dir girar cua. Ni les dia­bles­ses, que dies abans esta­ven con­ten­tes amb la fluïdesa del cor­re­foc, tenien clar per on s'havien de moure entre­mig d'una gen­tada que feia por. Ni el foc de les mas­ses amenaçava els qui ocu­pa­ven l'espai sor­pre­sos per la presència del foc. Les figu­res ho tenen cada any més com­pli­cat per gira­vol­tar en direcció contrària a les agu­lles del rellotge. La gent es manté estàtica de tanta pressió i ni li passa pel cap que hagi de girar en una direcció o una altra. N'hi havia que miràvem de sor­tir abans de ser escla­fats con­tra les colum­nes dels fanals. Un acte que amb poc temps ha mort d'èxit, com passa en el Des­vet­lla­ment bellugós, en què la sen­sació és igual o pit­jor de tanta gent que s'hi mou.

Coin­ci­dint amb els pri­mers deu anys esta­ria bé saber cap on va el No n'hi ha prou i acon­se­guir que s'hi pugui girar sense morir en l'intent. No esta­ria mala­ment recor­dar al públic la direcció en què ha de rodar si això pot donar més fluïdesa a un acte en què sobre gent i falta espai.

L'altra opció per als que ens fem grans, vete­rans o pru­dents és que­dar-se a segona fila, on la panoràmica no és la mateixa però sí més segura. Els crits al pro­ta­go­nista del final de l'acte són per a en Roba­fa­ves i els seus balls de nit com El Viro­lai a ritme dis­co­te­quer que fan embo­gir els que estan a la pista i els que ens ho mirem de més lluny, però que voldríem tenir-lo a tocar.