Rock de luxe

Car­tell de luxe, el que va tenir dilluns a l'esce­nari el Fes­ti­val de la Porta Fer­rada de Sant Feliu de Guíxols. Els encar­re­gats de donar la ben­vin­guda a la festa de la música davant del mar van ser la banda de Bar­ce­lona Ele­fan­tes, que ara faran més de dues dècades i que van pre­sen­tar Nueve can­ci­o­nes de amor y una de espe­ranza. Entre aques­tes per­les hi ha l'huracà sen­ti­men­tal Duele, la pro­clama d'amor Que todo el mundo sepa que te qui­ero i una versió de la mítica Te qui­ero d'un gran de la música: José Luis Pera­les. Totes elles, mes­cla­des amb els èxits Azul, Que yo no lo sabía, Somos nubes blan­cas i Pie­dad, van posar el llistó molt alt a Izal. Però la banda d'indie-pop-rock madri­le­nya no es va arron­sar i va fer una posada en escena “com si fos l'última festa”, com pro­cla­men en el disc Copa­ca­bana. Cançons com Agu­je­ros de gusano, El baile, Pequeña gran revo­lución, Magia y efec­tos espe­ci­a­les, i sobre­tot Qué bien i Des­pe­dida, t'empe­nyen a posar-los a la play­list de l'Spo­tify en el grup de pre­fe­rits. La nit la tan­cava un mons­tre, o, més aviat, un dino­saure de la música: Loqui­llo. De negre impol·lut, amb ulle­res fos­ques, ben enclen­xi­nat i, de fons, música del Far West. Amb una estra­nya sen­sació que l'artista està de tor­nada de tot, va ofe­rir un con­cert impe­ca­ble, rodó musi­cal­ment par­lant. Va començar amb Salud y rock and roll, no podia ser d'una altra manera, ja que el seu rock par­ti­cu­lar és el seu segell d'iden­ti­tat. I després d'ella, una vin­tena de temes més. S'hi podria haver estat tota la nit, està des del 1980 sobre l'esce­nari i té mate­rial d'or pur. Això sí, és un artista pecu­liar. El que ha de trans­me­tre ho fa amb la música, no es va diri­gir al públic ni per dir el típic “bona nit, Sant Feliu”. La música ja parla tota sola. I si falla, toca rebo­tir el micròfon con­tra el terra i mar­xar de l'esce­nari empre­nyat, com va fer ahir a la nit quan la tècnica va fallar amb Rusty. Però és Loqui­llo, i el públic ja por­tava prou dosi de bona música. Després del
coi­tus inter­rup­tus del micròfon, tocava enca­rar el final, i ho va fer jugant amb les millors car­tes: Feo, fuerte y for­mal, Qui­ero un camión i Esto no es Hawaii. Ence­nent la segona cigar­reta, va rema­tar la feina amb Cadi­llac soli­ta­rio, inter­pre­tada magis­tral­ment al llin­dar de l'espe­tec de les cor­des vocals.