Juan Bufill. situació crítica
jaume vidal
“Som un poble artísticament acomplexat”
Té sentit, la crítica d'art avui?
Només l'esperit crític pot compensar la rebaixa cultural que produeix el màrqueting i la confusió causada per l'excés d'informació indiscriminada i oceànica que comporta internet, tot aquest “zombirama” de les pantalletes mòbils omnipresents i l'alienació tecnoconsumista. Aquesta combinació banal fomenta l'atordiment, la mediocritat i la submissió. Per això, la crítica (que significa criteri, és a dir separar el gra de la palla, distingir allò important i prescindir d'allò irrellevant) és ara més necessària que mai.
S'ha convertit el crític en artista i l'artista en crític?
L'art crític és ja un gènere internacional, amb obres necessàries i d'altres d'adotzenades. Crítica i creació són dos aspectes complementaris d'una mateixa recerca de coneixement, de llibertat, de potenciació, expressió i elevació de l'experiència humana. M'agraden els textos sobre art fets per poetes o artistes com ara J. E. Cirlot, Klee, Yves Bonnefoy o Alain Jouffroy.
Quin és el seu museu preferit? En quin no hi entra mai?
El meu museu preferit és com el setè cel d'en Sisa: es un museu imaginari que existeix tan sols dins el meu cap. Una llàstima, perquè seria molt millor que el Macba actual! I no caldria massa pressupost. Un criteri encertat és més important que gastar molts diners. Dels existents, m'agrada el Moma, de Nova York. La lliçó d'aquest museu és que quan saps buscar i trobar-hi les millors obres dels millors artistes –des de Van Gogh a Brakhage– no cal inventar un discurs més o menys apanyat, que és el que fan els museus incapaços d'aspirar a l'excel·lència. I de l'art antic, la meva sala favorita és la dels Vermeer del Mauritshuis, a l'Haia.
Tàpies té successor?
No sóc partidari de monarquies ni de monoteismes i sí de cercar l'excel·lència i potenciar la diversitat. Tenim artistes de primer nivell mundial, entre ells Joaquim Chancho en pintura, Eugènia Balcells en instal·lacions audiovisuals, uns quants de la meva generació en fotografia (Manel Esclusa, Manuel Serra, Mariano Zuzunaga, etc), Guillem Cifré o també el valencià Micharmut en dibuix i còmic, Gabriel en escultura, etc. I Jaume Plensa és l'únic artista català en actiu que té un gran reconeixement internacional.
L'art català ha viscut massa dels grans noms?
Encara som massa presoners de les inèrcies del passat. Ara l'important és saber detectar i donar suport als autors vius que han fet obres memorables, que estan abandonats i mereixen ser considerats en el futur com els grans noms.
Per quins artistes aposta?
Sempre he apostat per l'art experimental, descobridor, original i personal.
Realment l'art interessa, al públic català?
Interessa a una gran minoria.
Som un poble artísticament madur?
Més aviat som un poble artísticament acomplexat i colonitzat per la Documenta de Kassel i els museus i col·leccionistes dels països més rics, que saben vendre al món el seu art local. L'actual canon contemporani és mercantil i fals.
Els polítics es creuen l'art català?
La major part no el coneixen prou ni tampoc deleguen prou, en la gent que en sap. La política cultural catalana no està a l'altura de la creació, que és una creació de primer nivell mundial. Això, i una política fiscal anticultural, no hi ajuda. És nacionalment suïcida dedicar només un 0,7 per cent del pressupost a la cultura, i no un 2 o un 4 per cent com fan altres països moderns. La identitat catalana és cultural.