novel·la
gemma busquets
Un crit de l'ànima
Podràs tenir el meu cos. O la meva ànima. Tu esculls. És el que li ofereix la protagonista de Nada crece a la luz de la luna (1947) a l'home que s'ha fixat en ella –una figura solitària, desemparada, que porta una petita maleta vermella i “aspecte de no saber quin camí emprendre”– a l'estació de tren. I triarà la història. El relat d'una vida, enllaçat entre cigarretes, cafè i alcohol, i en el paisatge sonor de la nit mentre el desconegut escolta amatent. Tot en un únic escenari i abans de l'alba. Una dona que parla i un home que escolta. Un inici en certa manera clàssic, com un conte oriental, però que continua essent un ham fascinant. I com les bones narradores, la protagonista de la novel·la domina l'art de teixir la seva història, d'explicar el conte, com feia Xahrazad a Les mil i una nits. En aquest cas, però, captiva el lector (i el seu oient silenciós, que només interromp per descriure els moviments d'ella, la impressió de desassossec que li causa i els sorolls del silenci nocturn) a través d'un relat, d'una poètica cruel, d'un amor obsessiu: es converteix en l'amant del seu professor, Johannes, el qual, amb mentides, s'aprofitarà de la seva condició de superioritat i de la debilitat d'ella per abocar-la a l'abisme. Ella es casarà però no s'estimarà el marit i continuarà la relació sexual amb Johannes com un acte de desesperació. El monòleg, a tall de confessió de la pròpia història, no neix de la seducció sinó de la necessitat de la dona de buidar-se emocionalment. Sense que l'interlocutor jutgi ni pregunti.
Considerat un dels grans clàssics de la literatura nòrdica moderna, amb adaptacions teatrals i pel·lícules, l'escriptora noruega Torborg Nedreaas (1906-1987) hi descriu una relació tòxica però sobretot denuncia el crit de la dona en una societat mesquina. La que l'empresona en l'entorn –la pressió del poble– i després l'assenyala. Hi ha subjacent, també, la falta de coneixement de la dona i que es converteix en part de la seva desgràcia. I una crítica feroç a la hipocresia de l'església. Feminista i socialista, Torborg Nedreaas porta el seu compromís amb els drets de les dones amb novel·les com Nada crece a la luz de la luna, sense que sigui un manifest. Amb una narració poderosa, destaca en la recreació d'atmosferes, d'una bellesa terrible, i en el traç dels perfils psicològics. Escriu com qui clava un ganivet. La seva lectura és dolorosa, sacseja l'ànima necessàriament. Amb episodis que la fan cruixir, com quan descriu un avortament autoprovocat i aborda amb valentia la qüestió: la indiferència de l'home, el vel de la societat, les seqüeles físiques i psicològiques. Diu la protagonista que tots “anhelem el sol” però que “ens sentim més segurs sota la llum de la lluna”. “Ho entendràs quan acabi aquesta nit”, li promet al lector.