Paraules, un tema que no està tancat

Fa poc m'he assabentat que si vols escriure cal que tinguis un vocabulari acurat, precís i en expansió, que més o menys es veu que vol dir que has de saber paraules estranyes i cultes, quan utilitzar-les i anar-ne aprenent de noves cada dia. I jo que em pensava que això de les paraules era una cosa tancada, que només hi havia les del diccionari i es veu que no, que hi ha gent que en fa de noves i que si vols ser un escriptor modern les has de conèixer.

Jo em pensava, tal com fan molts polítics i dirigents de mitjans de comunicació, que si el que volies era dirigir-te a un públic juvenil, només calia anar deixant caure algun que passa tio, augmentar el percentatge de renecs i paraulotes per frase i anar posant alguna cançó d'aquelles que no coneixen ni els que les canten. Però no. M'han dit que hi ha una cosa que es diu registre i que no té res a veure amb allò que fan els Mossos quan t'enxampen amb tres quilos de maria. Es veu que això del registre va lligat al que vols escriure. Si vols fer una novel·la juvenil no pots parlar com si fossis Ramon Llull, deixar-los-hi anar un “Vull morir en pèlag d'amor. / Per ésser gran no n'hai paor / de mal príncep ne mal pastor. / Tots jorns consir la deshonor / que fan a Dé li gran senyor / qui meten lo món en error” i quedar-te tan ample.

I si fas una novel·la de, posem per cas, romans, Juli Cèsar no pot enviar un missatge a Cleòpatra pel Whatsapp dient-li que se l'estima molt i no perquè posem en dubte l'amor de l'emperador, sinó perquè es veu que aquella gent, encara que sembli mentida, no tenia mòbils. És complicat això de fer llibres. Em pensava que era més fàcil.