Llegenda estrellada

Un home, una gui­tarra, una lle­genda. Podria ser el títol d'aquesta crònica, fins i tot abans que Ric­hard Ash­croft, el líder de la banda The Verve, pugés diven­dres a l'esce­nari del Fes­ti­val de Cap Roig de Cale­lla de Pala­fru­gell. Ho feia per fer rodar les cançons del seu quart tre­ball en soli­tari, These peo­ple, el pri­mer àlbum en sis anys de l'artista guar­do­nat amb els pre­mis Brit i Ivor Nove­llo i nomi­nat als pre­mis Grammy. Deia allò del titu­lar perquè l'artista britànic va aparèixer tot sol, armat amb una gui­tarra i amb l'eti­queta d'estre­lla mun­dial que tenen altres grans ban­des com Oasis, Cold­play o The Che­mi­cal Brot­hers. Va ser pot­ser per aquesta aposta, freda, mini­ma­lista, enmig de la immen­si­tat de l'esce­nari de Cap Roig, que l'artistàs va que­dar diluït. Això, i el seu ego­cen­trisme i caire diví, que en algun moment de la nit va aca­bar sent odiós.

Dar­rere unes ulle­res enor­mes fos­ques i un ves­tit d'eti­queta impol·lut de color blau, l'espec­ta­cle d'Ash­croft va començar amb Son­net, recu­pe­rada del disc Urban hymns, de la for­mació The Verve. A song for the lovers, la cançó que obre l'àlbum en soli­tari Alone with every­body, va pre­ce­dir This is how it feels, de les poque­tes cançons que va tocar del nou disc: “This is a song from the new album”, va dir en anglès, sense bus­car la com­pli­ci­tat del públic amb un “Bona nit, Cap Roig”, en català, per exem­ple. Després de des­pen­dre's brus­ca­ment de les ulle­res, va anar per feina i en va tocar qua­tre de segui­des sense inter­rupció. Bé, sí, va parar a la quarta, Lucky man, que la va començar, però es va que­dar a mit­ges, perquè no li va agra­dar com havien sonat les pri­me­res notes. És per això que va tirar pel tros amb un guió que va anar impro­vi­sant. Amb C'mon peo­ple va tras­pas­sar ja l'equa­dor del reci­tal, quan no havíem arri­bat a la mitja hora de con­cert. Sort que el seu esprint olímpic va ser atu­rat en sec per un espon­tani, que es va posar a cri­dar dema­nant que toqués, sí o sí, Let my soul rest. Ho va fer, tan sols uns segons per com­plaure el seu fan, amb els pri­mers acords. I és que aquell era un con­cert per a fans de veri­tat. Segui­dors de Ric­hard Ash­croft sense com­ple­xos. A Cap Roig hi havia poca gent que ho vivia, però qui ho feia, ho vivia inten­sa­ment. La resta de mor­tals, al meu parer, vam veure més aviat una lle­genda que la seva estre­lla, la que se li pres­su­posa, no la va fer bri­llar. Musi­cal­ment va dur un espec­ta­cle per al qual molts, de ben segur, van maleir haver pagat 130 euros d'entrada. Almenys, i després de beure's de cop el got ple de cer­vesa, Ash­croft va delec­tar el públic fent sonar Bit­ter sweet symp­hony, la cançó més popu­lar de The Verve i que per fi va fer moure dels seus seients els espec­ta­dors que van core­jar la cançó. Liqui­dant així, després de tan sols una hora i quart, la vet­llada, sense un trisc adéu ni un sol bis.