Llegenda estrellada

Un home, una guitarra, una llegenda. Podria ser el títol d'aquesta crònica, fins i tot abans que Richard Ashcroft, el líder de la banda The Verve, pugés divendres a l'escenari del Festival de Cap Roig de Calella de Palafrugell. Ho feia per fer rodar les cançons del seu quart treball en solitari, These people, el primer àlbum en sis anys de l'artista guardonat amb els premis Brit i Ivor Novello i nominat als premis Grammy. Deia allò del titular perquè l'artista britànic va aparèixer tot sol, armat amb una guitarra i amb l'etiqueta d'estrella mundial que tenen altres grans bandes com Oasis, Coldplay o The Chemical Brothers. Va ser potser per aquesta aposta, freda, minimalista, enmig de la immensitat de l'escenari de Cap Roig, que l'artistàs va quedar diluït. Això, i el seu egocentrisme i caire diví, que en algun moment de la nit va acabar sent odiós.

Darrere unes ulleres enormes fosques i un vestit d'etiqueta impol·lut de color blau, l'espectacle d'Ashcroft va començar amb Sonnet, recuperada del disc Urban hymns, de la formació The Verve. A song for the lovers, la cançó que obre l'àlbum en solitari Alone with everybody, va precedir This is how it feels, de les poquetes cançons que va tocar del nou disc: “This is a song from the new album”, va dir en anglès, sense buscar la complicitat del públic amb un “Bona nit, Cap Roig”, en català, per exemple. Després de despendre's bruscament de les ulleres, va anar per feina i en va tocar quatre de seguides sense interrupció. Bé, sí, va parar a la quarta, Lucky man, que la va començar, però es va quedar a mitges, perquè no li va agradar com havien sonat les primeres notes. És per això que va tirar pel tros amb un guió que va anar improvisant. Amb C'mon people va traspassar ja l'equador del recital, quan no havíem arribat a la mitja hora de concert. Sort que el seu esprint olímpic va ser aturat en sec per un espontani, que es va posar a cridar demanant que toqués, sí o sí, Let my soul rest. Ho va fer, tan sols uns segons per complaure el seu fan, amb els primers acords. I és que aquell era un concert per a fans de veritat. Seguidors de Richard Ashcroft sense complexos. A Cap Roig hi havia poca gent que ho vivia, però qui ho feia, ho vivia intensament. La resta de mortals, al meu parer, vam veure més aviat una llegenda que la seva estrella, la que se li pressuposa, no la va fer brillar. Musicalment va dur un espectacle per al qual molts, de ben segur, van maleir haver pagat 130 euros d'entrada. Almenys, i després de beure's de cop el got ple de cervesa, Ashcroft va delectar el públic fent sonar Bitter sweet symphony, la cançó més popular de The Verve i que per fi va fer moure dels seus seients els espectadors que van corejar la cançó. Liquidant així, després de tan sols una hora i quart, la vetllada, sense un trisc adéu ni un sol bis.