Els comptes entre estats i aspirants
No hi ha un únic model per al repartiment d'actius i passius quan un país es planteja la independència. Molt sovint la tria la determina la urgència, la pressió o la previsió
De proclamacions d'independència unilateral, secessions i dissolucions acordades, i de referèndums que cerquen la creació d'un nou país n'hi ha per triar i remenar en la història. Dins de la història moderna, els més referenciats i/o pròxims respecte al procés que s'està vivint a hores d'ara a Catalunya són, bàsicament, cinc: Escòcia, el cas més recent; el Quebec, que ja ha dut a terme dos referèndums per a la independència, amb resultats ajustats però insuficients; les repúbliques bàltiques, dins del procés de desintegració de la Unió Soviètica; la dissolució de Txecoslovàquia, i les noves repúbliques nascudes arran del conflicte bèl·lic a l'ex-Iugoslàvia. Cadascun dels processos ha seguit un procediment diferent en el repartiment d'actius i passius. Les lleis internacionals deixen la porta molt oberta als pactes entre els protagonistes.
A Txecoslovàquia es va optar per la dissolució i per l'aplicació del mètode del prorrateig basant-se en la població per distribuir els actius i passius existents, que havien d'assumir les noves repúbliques de Txèquia i Eslovàquia. Escòcia optava per la secessió, utilitzant el mètode del prorrateig, però no basant-se en la població tan sols, per al repartiment del deute i dels béns, una opció que finalment també es va aplicar a les noves repúbliques bàltiques en la seva separació de l'ex-URSS, sense carregar cap deute, per exprés desig de la futura Rússia. El Quebec també va manifestar la intenció de fer servir la secessió amb prorrateig d'actius i passius en el procés independentista que no va acabar prenent forma. A l'ex Iugoslàvia, on es va optar per la dissolució, el repartiment va ser proporcional, basant-se en variables com ara la població, també va ser l'opció triada per al repartiment d'actius i passius. Així, tot i les diferents modalitats de fer efectiva la independència, allò que fins ara han demostrat els processos que han desembocat en el naixement de nous estats és que la dissolució o la secessió no comporten la desaparició de les relacions jurídiques a tots els nivells, i que no hi ha cap llei internacional que impedeixi el naixement d'un nou estat.
Segons la Comissió de Dret Internacional –organisme creat per l'Assemblea General de les Nacions Unides el 1947 per codificar i promocionar el dret internacional, responsable de tractats o instruments internacionals com la Convenció de Viena sobre el Dret dels Tractats o la Cort Penal Internacional–, “la dissolució d'un estat té lloc quan aquest i les parts del seu territori esdevenen estats individuals” –secessió–, o bé quan “parts del seu territori esdevenen estats independents i l'estat original deixa d'existir” –dissolució–.
Normes concretes.
La secessió o la dissolució comporten, segons la legislació internacional, conseqüències molt diferents per als països implicats. Els països que van néixer durant el segle passat van acollir-se majoritàriament a la fórmula de la dissolució.
“En el cas de secessió, el nou país queda fora de les organitzacions i tractats internacionals als quals pertanyia l'estat principal, i si vol tornar a formar-ne part, n'ha de sol·licitar l'ingrés. En canvi, en cas de dissolució, els països resultants comencen de zero i, com a nous països que són, han de sol·licitar l'ingrés als organismes internacionals als quals vulguin pertànyer o renovar els tractats o compromisos que desitgin continuar. Si Catalunya optés per la dissolució, estaria en millor posició per negociar el repartiment del deute amb Espanya”, assegura Ana Stanic, advocada eslovena establerta a Londres –i aviat a Barcelona–, on va fundar el 2007 el despatx E&A, especialista en dret comunitari i litigis entre estats. Stanic, filla d'un dels responsables de l'organització del referèndum d'independència d'Eslovènia, és una gran coneixedora del procés català.
Establir la via.
El principal escull en les negociacions de les independències recents ha estat identificar els actius i comptabilitzar els passius. En el cas iugoslau, el Fons Monetari Internacional (FMI) va establir les bases per repartir el deute i ho va fer segons el conveni internacional sobre la successió d'estats en béns, arxius i deutes, que combina dades com la població, les exportacions i el producte nacional brut, entre altres.
Els actius.
Garantir que els creditors cobraran és un dels principals neguits quan un país proclama la seva independència. En aquest sentit, l'actuació del Banc Mundial en el procés iugoslau va establir dos precedents importants per a futures negociacions: primer, es va confirmar el principi del dret internacional consuetudinari que el deute contret passa als futurs estats i, segon, es va adoptar la regla de beneficiari final, com un mecanisme per a la divisió del deute.
Escòcia, que va realitzar el referèndum per a la independència el 18 de setembre del 2014, plantejava en el seu full de ruta, el document Scotland's Future, que s'havia de buscar l'acord amb el Regne Unit per al repartiment del deute nacional,“prorratejat tenint en compte la contribució històrica a les finances públiques del Regne Unit per part d'Escòcia, o bé basant-se en la població”, tot i que fonts governamentals s'han decantat a favor de la primera opció. “El procés, inclòs el refinançament del deute i els terminis corresponents, es planejaran i fixaran per endavant per tal que els mercats vegin que es tracta d'un procés transparent, predictible, ordenat i de baix risc”, destaca el document.
La Unió Europea té ara sobre la taula dues reivindicacions d'independència: Escòcia, que tornarà a reclamar-la quan s'asseguri el percentatge de vots favorable, i Catalunya. “Si Escòcia i Catalunya anessin plegats en aquest camí tindrien més força, no en tinc cap dubte”, assegura Stanic, que diu que “per demanar la dissolució, Catalunya no necessita el sí de l'Estat espanyol”.
“La UE faria bé d'acollir Escòcia i Catalunya”
Marta SardàDaniel Turp, exvicepresident del Partit Quebequès i autor d'articles sobre la sobirania del Quebec, segueix de ben a prop el procés català.
