Tendències roïnes

Si acceptem per bo l'estudi que va publicar la revista Sciencia Advances fet per distintes universitats i institucions catalanes i espanyoles segons el qual a la nostra societat el tipus bàsic de personalitat més abundant és l'envejós, amb un 30%, entendrem moltes coses. Als d'aquesta tipologia, “els és igual el benefici obtingut sempre que sigui superior al dels altres”. Així és molt difícil construir. Precisament la riquesa d'un país reposa en el fet que molta gent tingui ganes i ambició de millorar personalment sense mirar els altres.

Aquests canvis socials molt vinculats a les societats opulentes tenen un potencial autodestructiu important i per això cal mobilitzar-nos per neutralitzar la seva constant presència mediàtica. Són els mateixos que no volen el turisme a Barcelona i el critiquen sense haver entès la seva aportació al PIB i a l'ocupació, o també s'oposen que obrin un Ikea a Salt. En tot cas, només són negacionistes compulsius i mai aporten cap alternativa assenyada i viable.

Seguint amb els estudis que es fan de la societat actual, una enquesta d'IFOP sobre França desvela que el 81% dels francesos prefereixen la seguretat a la llibertat. Darrerament tenen motius que ho explicarien. Ells opinen que “no hi ha llibertat sense seguretat”. Aquest debat social no és nou, el problema és fins a quin extrem portem aquest raonament tota vegada que estem en una societat molt maniquea on els matisos i els mestissatges d'entrada són sospitosos si no combatuts com a perversos.

Aquest percentatge francès a favor de la seguretat, vistos els resultats de moltes eleccions recents de països del nord i cap a on es decanten, no deu ser molt diferent d'arreu, i malgrat això hi ha encara una societat mobilitzada que en el binomi seguretat-llibertat, hi fa matisos, per bé que en cada enfrontament electoral es va reduint la seva força. Això demostra un cert atractiu social pels governants forts i populistes que sovint voregen comportaments dictatorials per bé que han utilitzat unes eleccions democràtiques, més o menys netes, per aconseguir el poder. Putin i Erdogan en són dos exemples clars i que podríem estendre al govern de la Xina o els posicionaments programàtics de Donald Trump, entre molts d'altres.

L'esfondrament del comunisme es va produir per la incapacitat de crear riquesa i competir amb el capitalisme, però, conscients de l'error, es van adonar que molts països asiàtics havien crescut molt econòmicament sense cedir massa en les llibertats, i el xinesos van iniciar la seva via fent compatible un govern dictatorial de comunisme fort i amb escasses llibertats, amb una economia ultraliberal, amb poquíssims drets socials i sindicals. D'aquesta manera, en pocs anys s'ha convertit en una potència econòmica i militar. Aquest exemple de govern dictatorial amb una economia ultraliberal, que estan seguint altres països, avui és competidor nostre. Això dificulta molt a la UE mantenir les conquestes assolides per la socialdemocràcia i la democràcia cristiana i que la recent crisi econòmica ha deteriorat. La UE, al mig d'aquest canvi de valors socials, juntament amb la manca de governants amb mirada llarga, pateix aquestes polítiques nacionals de divisió capgirant sovint la voluntat que teníem fins ara d'unió europea en campanyes de desunió.

I amb aquestes polítiques que provoquen feblesa a la Unió, s'han d'afrontar greus reptes interns i externs de tota mena. Mentre encara no tenim resolt el Brexit, podem tenir noves crisis bancàries importants a Itàlia i a Alemanya, i encara no és segura la possibilitat d'una nova rèplica de la crisi. Vivim amb una inconsciència aclaparadora que no és més que una temeritat que pot fer traspassar els nostres errors actuals a les futures generacions. Una actitud netament roïna.