El poder de l'Íbex 35
L'entrevista que Jordi Évole va fer a Pedro Sánchez en el programa Salvados de diumenge passat tenia el seu interès informatiu per la immediatesa de la notícia. L'entrevista en si, a més de ressentiment, mostra el doble llenguatge que sovint tenen els polítics amb poder i quan no el tenen, i també va ser un passar comptes amb els enemics reals i imaginaris; però en cap cas va tenir la mínima valentia de fer un reconeixement públic dels seus errors, fora del reconeixement, molt particular, que Podemos no és cap partit populista i que Catalunya és una nació. Dues confessions amb clara intenció de futur per al seu projecte. Però una de les coses que em va sorprendre més, a banda d'haver dit que havia mantingut converses amb els independentistes i que Joan Tardà ho ha negat qualificant-lo de mentider, va ser el fet que atribuís tota la seva dissort a Susana Díaz, al poder de la premsa i a l'Íbex 35. Curiosament ambdós poders gaudeixen d'una “mala premsa” en molts sectors de la societat, especialment de l'esquerra, però el focalitzar tant la culpabilitat ens va privar de saber –tampoc l'entrevistador li ho va preguntar– si els seus companys revoltats en aquell consell, que vàrem seguir en directe, eren titelles de Prisa o de l'Íbex 35, o a darrere hi havia alguna cosa més. A mi em costa admetre que un partit polític com el PSOE sigui tan fàcilment influenciable, fins al punt de provocar-li un trencament colossal, amb ferides que li costaran molt de curar.
Aquests 315 dies que l'Estat espanyol ha viscut amb govern en funcions ha demostrat que les confrontacions polítiques sovint són confrontacions personals que els impossibiliten a dialogar per arribar a grans acords. De fet, segons diu el portaveu del PSOE, la seva immolació només arriba fins al moment de fer president Mariano Rajoy, i cap compromís amb la governabilitat. Si realment fos com diu Antonio Hernando, hauria valgut la pena tant de sacrifici per ben poca cosa? Aviat en la negociació dels pressupostos i la retallada dels famosos 5.500 milions d'euros ho veurem.
Però aquest país sense govern ha anat funcionant raonablement bé, la qual cosa demostra que el sector privat, el que crea riquesa i cada dia obre la porta del seu negoci, funciona autònomament del govern o el no-govern. El PIB fa dotze trimestres ininterromputs que creix, i si seguim així, l'any vinent arribarem a assolir la renda per càpita dels 19.402 euros, que era la que teníem el 2008, moment àlgid de l'economia especulativa. I en aquesta riquesa creada l'aportació de la construcció ha estat molt més moderada. Sectors com el tèxtil, amb Inditex al capdavant, ha passat a ser el sector més productiu, seguit de l'alimentació, del turisme, de la construcció, de l'industrial, del carni... Inditex, que és el grup de més capitalització de l'Íbex 35, no el veig gaire ocupat a defenestrar el secretari general del PSOE, i sí molt ocupat en els seus més de 7.000 punt de venda.
Segurament que molts empresaris, com molta més gent, estaven neguitosos per la situació d'interinitat tan prolongada, perquè aquest immobilisme espanyol passa en un entorn molt dinàmic, i això sempre comporta pèrdua de poder i d'oportunitats, però quan hom vol assolir una responsabilitat política tan rellevant, ha de ser immune a les crítiques editorials o les pressions empresarials, i fins i tot ho hauria de ser als encantaments de certs empresaris (llotja del Bernabéu) per fer negocis aixoplugant-se en el BOE per assegurar-se la socialització de les pèrdues si n'hi ha, tal com ha passat sovint.
El president Artur Mas i ara Carles Puigdemont, ben segur que tenen pressions d'alt nivell i d'editorials i de tertulians de casa i de fora unionistes, que uns ho mostren més barroerament i d'altres més sibil·linament, però ells aguanten, i mentre l'empresa d'automoció elèctrica dels EUA Tesla tria Barcelona per establir la seva seu per a l'Estat espanyol i Portugal, Volkswagen passa a Barcelona el seu centre mundial de dades, el turisme bat rècords històrics, i les exportacions s'han disparat. I és que els empresaris fan d'empresaris sempre; una altra cosa són els aprofitats.
