L'era Trump, l'era de les piulades

Aquesta setmana entrem de ple en un període desconegut, que fa impossible predir res, però segur que s'inicia una època d'emocions fortes que marcaran l'economia i la política internacionals. Divendres, dia 20, a Washington jurarà el càrrec de president Donald Trump, i s'afegirà un nou líder impulsiu i excèntric en un món necessitat de lideratges molt més assenyats, i estan guanyant els de la rauxa per sobre dels del seny, i això és nou en la política mundial. Els analistes diuen que els EUA són una democràcia amb molts contrapoders i que mitigaran molt les excentricitats impulsives del seu president, però tots hem vist com amb una piulada del president electe automàticament perdien milers de milions els inversionistes d'una empresa automobilística, o com altres han canviat l'estratègia d'invertir a Mèxic o al Brasil, per traslladar-se als EUA, sens oblidar-nos d'alguns conflictes diplomàtics amb la Xina, amb Alemanya i amb la UE. La política dels cent quaranta caràcters és molt perillosa per la manca de matisos, i si persisteix en la política de l'impuls, difícilment se li concediran els cent dies de gràcia. A l'era de la immediatesa i, com deia el difunt Bauman, també líquida, aquests enfuriments presidencials poden tenir conseqüències imprevisibles. Que la cosa no pinta massa bé ho demostra la notícia segons la qual en les tertúlies dels EUA ja han començat a convidar psiquiatres per poder desxifrar una mica el caràcter i les reaccions del que serà el seu nou president. El mateix FMI tem que els rampells de Trump i el seu proteccionisme provoquin un seguit de guerres comercials que frenin el creixement mundial.

Amb tot, fujo d'aquesta avorrida i insana superioritat moral que des d'Europa sempre s'ha practicat quan mirem els EUA. Aquí també tenim una quota alta de líders polítics amb suport popular, que ens poden fer avergonyir als demòcrates més clàssics, i el seus discursos estan malmenant permanentment el somni de la UE i els fonaments bàsic i clàssics de l'economia de mercat. El nostre bonisme utòpic i la famosa caritat cristiana de què parlava Max Weber dibuixen un espai de convivència de futur, que a molta gent li fa esgarrifances quan hi pensa i vira el seu vot, més per instint de supervivència que per ideologia, cap a lideratges extremistes i populistes. I és que els líders i un sector de la societat civil no han d'oblidar mai la famosa advertència de Giovanni Sartori sobre el grau d'elasticitat de la tolerància i que, passat aquest grau, com si fos una goma elàstica, es trenca. Les noves tècniques de màrqueting social, ajudades per les noves tecnologies de les TIC's, permeten introduir en la societat discursos polítics socialment atractius però que, amb el temps, poden ser perillosos econòmicament i socialment, com està passant ara en bona part de la UE respecte a l'austeritat i el deute.

Esfondrat el sistema de la responsabilitat individual per l'oferta interessada de la responsabilitat política, hem creat una societat de molts drets sense reparar-ne les obligacions. I un dret sense cap obligació és el més semblant a un privilegi. De fet, si mirem els titulars de la premsa que creen opinió, s'observa que avui la societat i la política expressen més enuig pel nombre de rics que no pas pel de pobres, i sovint s'intenta atribuir a aquests la culpabilitat de la pobresa, quan la majoria dels que encapçalen les llistes són persones que no paren de crear riquesa honestament.

El que ja es perfila com a segur és que en aquesta nova era es podria iniciar una mena de retorn de la globalització enfortint-se els nacionalismes econòmics. Trump ha estat clar i el discurs de la primera ministra, Theresa May, també ho és cada cop més, i com que sospito que la solidesa de la solidaritat entre els vint-i-set països de la UE és més feble del que se suposa, podem esperar en les negociacions del Brexit i amb Trump una mena de campi qui pugui que serà realment el principi de la fi de la UE. Ara sí, si no fem més Europa, aquesta s'encaminarà cap a la perifèria de la història. És una nova època.