“Som la DO més petita i se'ns critica créixer”

La sequera ha fet molt de mal, sí. Solament les cooperatives que tenen el reg de suport del Garrigues sud han tingut una collita normal. La resta, sols han collit entre un 35% o 40% del potencial. Tenim un gran problema: no només per a la producció, sinó també per a la comercialització. Avui en dia, sortir a buscar mercats vol molt esforç i diners, i després pot ser que no tinguis prou producte. Ens pot passar enguany. La DO fa tres anys que incrementa un 10% les vendes d'envasat i, enguany, hi ha moltes cooperatives que no hauran produït l'oli que els cal per als seus clients. Necessitem una estabilitat de produccions, que sols te la pot donar el reg de suport del canal Segarra-Garrigues. Una obra que sols falta acabar-la, però passem any rere any perdent collites perquè no volen invertir per portar l'aigua als camps.

El govern les manté. A Cervià de les Garrigues, per exemple, estem en el 62% d'adhesions. Amb aquestes condicions, difícilment s'hauria fet mai cap canal. Han d'entendre que quan ja hi ha un percentatge de gent que vol regar i es comencen a posar les canalitzacions, molts dels que dubtaven s'hi afegeixen. I a més, és un tema de país: els pobles de l'interior no serem mai industrials, entre altres coses perquè les carreteres estan fetes un desastre. El que podem desenvolupar és l'oli, ja reconegut mundialment per la seva qualitat.

Ells defensen que la llei és així i que ja ho faran, però no es fa el que es necessita. Estic segur que si fos a Barcelona ja fa temps que estaria acabat. El canal és una infraestructura bàsica per a tota una zona deprimida. Aquí no hi inverteix ningú i als pobles hi ha cada cop menys gent i més envellida. No hi ha relleu generacional i cal canviar la tendència. Com? Que la gent jove vegi futur en aquest conreu i negoci. Si no, no s'hi posarà. I per això cal el reg de suport. D'altra banda, volen desenvolupar serveis, oleoturisme... I ens trobem que ve un turista i passa per les carreteres i no hi torna. Tots són clots. No tenim comunicacions, fibra òptica... Si en tinguéssim, no cal que pateixin, la comarca tirarà endavant, perquè hi ha gent emprenedora, però ens cal aquesta base.

Nosaltres vam entrar a la DO abans de la campanya, que ara s'ha acabat. Hem tingut diverses reunions al Departament d'Agricultura. Hem parat l'ampliació i ara ens asseurem totes les cooperatives i posarem tots els papers sobre la taula. L'ampliació no sols és territorial, sinó una modernització del plec de condicions del 1978. On està escrit que hàgim de tenir una foto de fa quaranta anys i no ens puguem moure? La DO Garrigues ha d'evolucionar i donar les oportunitats a la gent del territori. No serem mai grans productors, ni amb reg de suport. El nostre cavall de batalla és la qualitat. Ho tenim tot i ho hem d'explicar millor.

L'ampliació no la retirarem. És necessària, podem arribar més lluny o més a prop, però per aconseguir-la cal consens. Últimament hi ha hagut molt soroll polític. No ho entenem. Tots els què s'hi han posat en contra no són productors ni tenen un litre per vendre. En, aquest país som molt bons dient a la resta què han de fer. La base de l'ampliació serà el què les cooperatives decidim entre tots.

L'anterior consell rector va fer l'ampliació i, després, la va explicar. Hauria d'haver estat a l'inrevés.

Quan es va crear la DO es va marcar una línia en un mapa. I tenim zones de la comarca productores que són fora del seu àmbit geogràfic. Això ho volem arreglar. I també la reglamentació: el plec de condicions és del 1978 i l'hem d'harmonitzar amb la normativa europea del 2011. S'ha posat l'èmfasi en si anem més lluny o a prop. El problema no és anar dos pobles més enllà o no, sinó saber cap on ha d'anar la denominació.

L'actual DO no és sols la comarca de les Garrigues, també inclou el sud del Segrià i l'Urgell. Se'ns critica que vulguem créixer, però som de les denominacions més petites. La DO Siurana va de la Terra Alta fins a la demarcació de Barcelona. La DO Costers del Segre inclou des de Tremp fins a les Garrigues. El problema no és si el territori és més gran o més petit, la qüestió és controlar que les coses es facin bé i que la denominació sigui una garantia per al consumidor.

La DO Garrigues, com la DO Siurana, quan es van formar, el 1975 i el 1978 respectivament, van fer un plec de condicions on figura “verge”. La denominació “verge extra” es va introduir amb el nou reglament de la UE. No entenc quin problema hi ha que hi figurin totes dues. El Panell de Tast de Catalunya, que diu que no certificarà olis verges, s'anomena oficialment Panell de Tast d'Olis Verges. Ens diuen que abaixem la categoria de l'oli, però no la marca una paraula al reglament, sinó la manera de collir i l'elaboració. Nosaltres no ens dedicarem a l'oli verge, sinó al verge extra, però no ens podem tancar portes. I si un any les gelades fan malbé les olives, ja no podrem envasar? En molts llocs, quan això passa, envasen com a verge extra i és verge. Nosaltres volem fer el que toca i no enganyar ningú. Aquí no farà ningú oli verge, si no és per una conjuntura d'aquest tipus.

Ja ens hem reunit amb les cooperatives d'Alcanó, Sunyer i Alcarràs i la impressió és molt bona, però de moment no hi ha cap decisió. Ens continuarem reunint amb totes les cooperatives que estan dins l'àmbit geogràfic, que no són encara a la DO. Escoltarem els motius pels quals no hi són o van marxar, per poder arribar a una entesa, si és possible. En una comarca petita com aquesta, sumar és bàsic, si no difícilment farem coses. Segurament, el que ens ha faltat aquests darrers anys és diàleg. Potser perquè no ens havíem plantejat què volem ser quan siguem grans. Ara tenim un consell regulador amb dues dones i gent jove, que aporten noves visions. Actualment, estem treballant en l'inici d'un projecte de comunicació a llarg termini, buscant la complicitat de les institucions del coneixement.

És més complicat, perquè una denominació certifica un origen i un molí privat, si no té les olives aquí, les compra allà. I això és impossible dins la DO. És el seu negoci, però per a ells és un hàndicap.

És una qüestió complicada, però és la nostra intenció. Ja no és una qüestió comercial, sinó de necessitat. En aquest món, o comencem tots a ser conscients que cal fer alguna cosa o d'aquí uns anys sols hi haurà plàstics. Hem d'aprendre, a poc a poc, a treballar de manera sostenible: des del pagès fins a les direccions de les cooperatives. Hem d'anar explicant-ho.

A banda dels problemes de producció, els preus s'estan situant en nivells normals. Després d'estar anys per sota de cost, el 2016 es va iniciar la remuntada i, enguany a tot el Mediterrani, la collita és curta perquè les floracions ja no van anar bé, i la sequera. L'únic lloc amb una producció dins la mitjana és l'Estat espanyol, però les previsions que es van fer abans de la collita s'han quedat molt curtes. Els rendiments mitjans per quilo, un 20% o 22% en oli, ens situem al 18%. Hi ha menys oli al mercat, especialment a Itàlia. I els italians han sortit a comprar producte i ha fet pujar els preus al mercat internacional. No és per fer-se rics, sinó els que haurien de ser normals perquè un pagès es pogués guanyar la vida i viure dignament.