Què li passa al socialisme?

“A ca magre, tot són puces”, diuen a Mallorca, i aquesta dita popular em sembla molt escaient per resumir el que li està passant al socialisme. L'intent de voler fer compatible una ideologia del segle XX en ple segle XXI, el de la tecnologia, grinyola quan l'enfrontes amb la realitat del poder i observa que és una fantasia impracticable. José Luis Rodríguez Zapatero va ser el primer socialista ideològic que es va trobar amb la duresa de la realitat i tot el seu discurs es va esmicolar en poc temps, i a més de desintegrar les promeses electorals i el seu prestigi, va destruir el seu partit. La manca de discurs polític en el PSOE i la seva franquícia catalana els ha sumit en una deriva autodestructiva important, i encara no han trobat el seu lloc. Fa l'efecte que intenten recuperar el futur amb ideologies del passat. Pere Navarro acompanyava ostensiblement en alguns mítings François Hollande, i veia en ell el “nou” socialisme que hauria d'enfrontar-se a les polítiques de retallades de la UE i més concretament a Angela Merkel. És cert que Hollande, en campanya, deia que s'havien acabat les retallades i que ell s'enfrontaria a les polítiques de Brussel·les. Pere Navarro ja l'havien fet fora i no va tenir temps de comprovar com els socialistes francesos són els que han fet les retallades socials més importants de la seva història.

El que cal preguntar-nos és com pot ser que després de veure com repetidament, Zapatero a Espanya, Hollande a França, Tsipras a Grècia, el seu discurs inicial era incompatible amb la política real, encara ara es torni als discursos del passat pensant governs de futur. És que es pensen que seran capaços d'adequar la realitat al seu discurs?

El guanyador de les primàries franceses, el socialista Benoît Hamon, un historiador de 49 anys, porta en el seu programa electoral aplicar una renda bàsica de 750 euros per a tots els ciutadans de 18 a 25 anys durant el 2018, amb la promesa de fer-la universal. La burocràcia actual provocava, segons el candidat, que un terç dels beneficiaris no rebessin les prestacions. Finlàndia va obrir el camí fent una prova amb 2.000 persones amb una renda bàsica de 560 euros. Aquí, a casa nostra, que sempre volem ser més, els més d'esquerres ja parlen d'una renda bàsica de 1.000 euros. Potser hauríem de recordar Milton Friedman quan deia: “No hi ha dinars gratis.” Quan llegeixo totes aquestes ofertes, recordo un llibre fet per un francès en el qual explicava com va viure una pila d'anys a França sense treballar, només vivint dels ajuts socials, i fins i tot es va poder comprar un pis. O aquell taxista que passant pel Bronx em va dir: “Aquí hi ha moltes famílies que fa tres i quatre generacions que mai han treballat.” I la corrupció que hi ha a l'entorn del PER andalús, o quan la Generalitat va voler fer cobrar presencialment el Pirmi, que també es van descobrir força perceptors indeguts. Fins i tot bones iniciatives poden tenir resultats perversos.

Amb l'era Trump, s'acabarà el discurs fàcil de l'esquerra militant de qualificar tothom de neoliberal, el proteccionisme econòmic que defensa el president dels EUA és semblant al que defensen les esquerres europees. Aquí les esquerres mai havien vist bé els grans tractats econòmics, tot i que són unes grans oportunitats per fer créixer el comerç internacional. La gran mobilització contra el TTIP (Tractat Transatlàntic de Lliure Comerç i Inversió) que pretenia fer una zona de lliure comerç entre els EUA i la UE, s'ha acabat. En el president Trump han trobat el millor aliat.

La manca d'un nou discurs d'aquest pilar fonamental que ha estat la socialdemocràcia a tot Europa i element estabilitzador, juntament amb la democràcia cristiana, ha provocat una explosió ideològica i moltes de les seves restes han alimentat partits nous que van des de l'extrema dreta a l'extrema esquerra. I de moment, si miren enrere, no sembla que els sigui fàcil trobar un nou discurs per a una socialdemocràcia amb visió de futur i és el gran dèficit europeu.