I ells ens robaran els llocs de treball

Un dels problemes dels mercats d'alta demanda i escassa oferta és que creen un estat de tensió entre els beneficiats i els que en queden fora. És el que està passant amb l'ocupació, que una gran munió de població ha caigut a l'atur de llarga durada i sortir-ne els serà pràcticament impossible. Alguns hi són per la poca preparació i d'altres, per l'edat; ambdós factors són crítics en un món d'oferta de llocs de treball més exigents en capacitats, i per la tendència a considerar velles per iniciar nous reptes les persones de més de quaranta-cinc anys.

Fa uns anys publicava en aquestes pàgines un article, Enginyers o cambrers, en el qual esmentava, amb aquesta dicotomia una mica provocativa, ho accepto, la tendència que enfila el món laboral, i feia observar com la tecnologia estava destruint silenciosament milers de llocs de treball que en la majoria dels casos eren els responsables que tinguéssim una classe mitjana important. La implantació de l'autoservei no hauria estat possible sense el suport tecnològic. Només cal que ens imaginem com era una oficina bancària i com és ara amb la incorporació dels caixers automàtics actuals. Quants llocs de treball s'han destruït? I podríem seguir amb els peatges de les autopistes, amb les gasolineres, agències de viatges...

És evident que no podem anar en contra del progrés, i segurament fer-ho seria un error comparable a no voler reconèixer els seus efectes, perquè només així podrem preparar-nos per al “xoc tecnològic” i minimitzar-ne les conseqüències. La primera seqüela ja l'hem dita i és ben present: la destrucció de llocs de treball. Però d'aquí en ve una altra de derivada: la crisi de les pensions. En reduir-se la massa laboral també es redueixen els ingressos de la Seguretat Social, mentre creix el nombre de jubilats i la factura de les pensions que produeix un gap entre ingressos i despeses insostenible. En la compareixença de Luis M. Linde, governador del Banc d'Espanya en la comissió mixta del Pacte de Toledo, ho analitzava amb fets reals com és l'envelliment de la població, i la millora de l'esperança de vida, i va proposar un endarreriment de l'edat de jubilació als 67 anys, i per als que puguin, que es facin un pla de pensions complementari. No hi ha dubte que retardar l'edat de jubilació provocaria una millora financera momentània, sobretot aquí, on l'edat real de jubilació és abans dels 65 anys. Però si només posem el focus del problema en l'edat de jubilació només el resolem a mitjà termini i serà un pedaç. Si la millor manera d'assegurar-nos la jubilació podria ser la plena ocupació, la tendència de la tecnologia i la irrupció de la intel·ligència artificial ens fa albirar un món molt més problemàtic en l'ocupabilitat. Segons les prospeccions, el 2030 els robots seran majoria respecte als humans, i això tindrà grans efectes socials en el món del treball i en el de les pensions.

És per això que aquesta setmana passada al Parlament Europeu es va posar la primera pedra, molt modesta encara, perquè es legisli sobre la robòtica i les implicacions socials i legals que tindrà la seva irrupció. El primer que s'ha de fer és definir correctament què és un robot, especialment quan aquests facin autònomament feines que fins ara eren fetes pels humans, com per exemple conduir un cotxe. Alguns ja proposen que els robots tinguin “personalitat jurídica”, i com diu Bill Gates en una recent entrevista: “Si els robots substitueixen el treball d'un humà, aquest robot ha de pagar impostos com un humà”, i altres experts proposen un canvi radical del sistema tributari. El debat social d'experts ha entrat amb força i durarà temps, perquè s'haurà de filar molt prim. El primer handicap a superar és una definició de robot acceptable per tothom, puix que no només ho són els que tenen forma humana; de robot, en pot ser un software d'intel·ligència artificial incorporat en una màquina. En el fons, aquesta tecnologia serà la que ens robarà més llocs de treball.