Brahms i companyia

En una sèrie policíaca que fan a 8tv, el protagonista és el xèrif d'una ciutat, que els més grans identifiquem com el personatge que protagonitzava Magnum, també detectiu. El xèrif té moltes virtuts a l'hora d'investigar un crim. Però té un greu problema: l'ampolla de whisky escocès no el deixa mai. L'addicció és completa: comença a l'hora d'esmorzar i acaba quan es fica al llit. El fet és conegut pel habitants de la població, que lamenten que un perdiguer com el seu xèrif, que cobra de l'Ajuntament, vagui borratxo quan hauria d'estar serè i disponible.

Un bon dia, quan el nostre xèrif i l'ampolla de whisky circulen per la ciutat, una senyora treu el cap per la finestreta del cotxe quan s'ha aturat per un semàfor i crida “Brahms!” amb totes les seves forces. Si la pel·lícula hagués estat produïda a Catalunya, el crit hauria tingut un altre significat, tot i que ningú bramava. Però no era el cas. La senyora explica al xèrif que ella va deixar la beguda gràcies a la música de Brahms. El xèrif devia tenir una certa cultura musical, ja que en la seqüència següent se'l veu a casa seva posant un disc del gran compositor alemany. Però, és clar, escoltar Brahms i beure whisky no és incompatible.

Deixem el xèrif, després de prendre nota que la música de Brahms relaxa, i anem a un altre terreny, però sense moure'ns de l'Amèrica del Nord. Durant la meva joventut es cantava, sobretot en els funerals, La vall del riu vermell, una cançó popular dels Estats Units, que cantava Pete Seeger. Fins i tot l'he sentit al camp del Barça per honorar un difunt. Però resulta que la cançó original, trista i melangiosa, era cantada per un cowboy per tranquil·litzar les vaques, ja sigui perquè veien venir una tempesta o algun animalot que buscava brega. La cançó ens parla d'un cowboy que ha deixat l'estimada per anar-se'n amb el ramat de vaques. Els efectes eren eficaços.

La cançó ha tingut altres aplicacions no funeràries. Durant la Guerra Civil espanyola, els components de la Brigada Internacional Lincoln també la cantaven al front de Madrid. Les lletres diferien, és clar: en la versió catalana, es diu “Trobaré a faltar el teu somriure”, mentre que els americans deien “In Spain was a valley called Jarama”, la zona i el riu que havien de defensar.

En tots els casos explicats, la música aplaca i relaxa. Fins i tot les vaques, que són bèsties sensibles. I ho dic per experiència pròpia. La música era tan important com els tranquil·litzants quan venien mal dades. Fins i tot triava el compositor més adequat per al meu estat d'ànim: Brahms, Beethoven, Mozart, Bach o Chopin.

Aquest remei contra l'angoixa només és eficaç amb les persones que tenen un bon nivell de cultura. Tot pensant en els empresaris i els polítics, no aniria malament que, abans de prendre una decisió difícil, escoltessin el concert per a violí i orquestra de Txaikovski o qualsevol concert de piano de Mozart o de Beethoven. La medicina surt bé de preu i deixa un bon gust de boca.

Per això, un dels requisits que cal exigir als executius d'una empresa qualsevol és que tinguin cultura. Musical en aquest cas. Els headhunters o caçadors de cervells no ho tenen en compte. I aleshores ens trobem amb directors d'empresa que no saben distingir La traviata de La flauta màgica. No crec en aquells empresaris que no han llegit un llibre de la seva biblioteca, ni en la senyora que ha comprat els quadres que li han recomanat ni en aquells que tenen una discoteca regalada pels fills i que encara no han estrenat. Aquestes persones només podran combatre l'angoixa amb la química. I la seva feina no serà gaire bona.