Per què més grans?

El capitalisme actual tendeix a fer créixer les empreses sense aturador. Hi ha la impressió general que com més gran és l'empresa, millor. No ho crec. Poso un exemple proper, discutible.

La italiana Atlantia –abans es deia Autostrade– ha llançat una OPA (oferta pública de compra) mig amistosa sobre Abertis, una de les grans empreses catalanes que té un 22% de participació de La Caixa. La propaganda subratlla que el resultat de la fusió serà la primera empresa del món en el servei d'autopistes de peatge. Queda clar que seran els italians els que manaran. I els catalans?

L'OPA ofereix comprar les accions catalanes un 20% per sobre de la cotització mitjana dels darrers mesos. Però com que l'acció d'Abertis ha pujat aproximadament el mateix, el benefici de la venda serà mínim. Pujarà el valor en borsa de les accions de l'empresa fusionada? No ho crec, ja que les accions d'Atlantia, després de l'anunci de l'OPA, no s'han mogut. És d'esperar que la cotització de l'empresa fusionada doni alegries als accionistes? Potser sí, potser no. Personalment, crec que pot donar més alegries una Abertis sola.

Els aspectes negatius de l'oferta pública de compra són clars. Catalunya perd una de les seves grans empreses, amb una història molt pròpia. I perd igualment la capacitat de gestió, tot i que els italians acceptaran dos o tres vocals en el seu consell d'administració, que faran poca cosa més que escalfar cadires.

Deixo Abertis i Atlantia i passo a l'evolució general de les grans empreses. El principal avantatge dels gegants empresarials és que tenen més poder, i que aquest poder es concentra en la mitja dotzena de persones que figuren al consell o a la direcció general. Un poder que definiria clarament de polític i que poden exercir gràcies al pes que tenen. Els accionistes veuen aquest poder de lluny.

L'exemple més clar és el dels bancs. Es pot parlar de poder polític dels bancs en temps de present i de futur. Tenen capacitat d'impulsar o de frenar projectes públics. En els estats petits, sobretot, o en aquells en què les entitats públiques estan molt endeutades. En els estats grans, el govern també s'ho pensarà dues vegades abans d'ofendre'ls. Aquests bancs dominen uns recursos superiors als dels estats petits i, sovint, superiors als d'un estat mitjà. No tenen identitat nacional. Són apàtrides a l'hora de prendre les decisions, en un consell en el qual hi ha un espanyol, un anglès, un alemany i un holandès, per exemple.

Pertanyo a la vella escola, on donen més bon servei les empreses que tenen el volum adequat a les seves exigències. En el cas de les autopistes, els directius tindran una visió directa del servei que donen i actuaran en conseqüència. Els bancs podran fer un servei més adequat a uns clients d'un territori que coneixen, que no pas si es tracta d'un client que viu a deu mil quilòmetres. Si es valora el servei social que poden fer les empreses, és evident que el donaran millor si treballen en terreny conegut.

El poder de les grans empreses només pot valorar-se positivament si mantenen la seva identitat. Aleshores, poden actuar amb un caràcter més defensiu que ofensiu. Les empreses apàtrides poden anar a treballar a Tasmània, on hi ha més cangurs que persones. Però no sé si hi ha autopistes de peatge.