Qui mana ho sap tot

“Davant l’escàndol que representa el que hem fet, em sento en estat de xoc, estupefacte. Com pot ser que una pràctica d’aquest tipus sigui possible a casa nostra? Després d’aquest daltabaix de conseqüències imprevisibles, aquest engany a milions de persones, no puc fer res més que dimitir. Només hi ha una manera de fer recuperar la confiança en nosaltres: transparència.” Aquesta reconstrucció personal meva, feta a partir d’allò publicat al seu dia en els mitjans, no correspon com algun malpensat pot haver imaginat a allò que es podia esperar de Mariano Rajoy recentment o de Felipe González al seu dia, malgrat que l’un i l’altre acumulaven motius de sobres per fer-ho. No. Corresponen al president executiu de Volkswagen un cop es va destapar que l’empresa manipulava les emissions de gasos en els seus motors dièsel. Un bon nombre de directius van plegar arran del problema, entre els quals el director de qualitat.

No cal ser un expert en empresa per saber que no hi ha cap decisió que sigui transcendent per a l’organització que no la prengui o l’autoritzi aquell que més hi mana, sigui el president o el director general, que per això, entre altres coses, el paguen. I si a un directiu de sota se li acut prendre decisions sense consultar que són molt arriscades, que poden posar en qüestió el bon nom de la companyia i la butxaca dels propietaris, se’l acomiada i ja està. Mal aniria que no fos així. No cal dir que encara és més necessària l’autorització de qui més mana quan es tracta de decisions que poden vulnerar la llei.

No en tingui cap dubte el lector, el màxim dirigent de qualsevol organització sap tot el que passa allà dins, incloses (i sobretot) les coses més delicades. I quan en passa una de grossa i es descobreix un comportament reprovable que perjudica de manera greu l’empresa, qui mana plega o el fan plegar. És impensable que cap membre dels òrgans de govern l’excusi i li doni una segona oportunitat. Això no passa en organitzacions serioses.