Bancs i obra social

Els pocs bancs que queden han donat els resultats de l’any 2016. Han guanyat molts diners i m’imagino que molts lectors han tingut una sorpresa, ja que estan acostumats a veure misèries com les del Banc Popular i Bankia.

No tinc res a dir contra els beneficis dels bancs. Només haig de subratllar que escandalitzen, en uns moments de recuperació amb lletra menuda i d’inestabilitat mundial. Els accionistes del banc estaran molt satisfets, però una immensa majoria no entendran aquestes xifres.

Jo les entenc, perquè ningú m’ha d’explicar què és un banc. Ho sé perfectament. Però no puc deixar de subratllar que només CaixaBank destina una part dels seus beneficis a obra social. I obra social autèntica i no patrocinis de competicions de tennis o aportacions a premis literaris. CaixaBank ho fa, perquè encara té l’ànima de la Caixa d’Estalvis que va ser. Si creuen que els diners guanyats són molts, també creuran que els 500 milions d’euros anuals que destina CaixaBank a obra social en els darrers anys mereixen que t’hi treguis el barret. La pregunta que em faig és senzilla. Els bancs s’estan creant moltes antipaties populars: els que no són sans, perquè els accionistes i alguns que no ho són perden molts diners; i els que són sans perquè no fan res per guanyar-se les simpaties de la gent, que segurament són clients seus. No podrien tenir una obra social pròpia o compartida? Destinar uns diners a investigació mèdica, col·laborar en les tasques de rescat dels que s’estan ofegant en el nostre estimat Mediterrani a quatre passes, ajudar una ONG seriosa? Si ho fessin, potser algun accionista grinyolaria, però el diner gastat tindria l’eficàcia d’una bona operació de màrqueting i ajudarien que el món fos una mica menys desgraciat.

La petició es podria fer a les grans empreses que tenen grans beneficis. Els motius són els mateixos. Però els bancs són les societats més representatives d’un capitalisme, que jo qualifico d’agònic, perquè entre altres raons els bancs s’estan suïcidant lentament: el seu nombre es redueix, l’oligopoli –els acords entre bancs– és inevitable, el poder polític que van assumint cada cop és més clar i decisiu.

El món està cansat de l’alta burgesia financera. El suïcidi de Miguel Blesa, expresident de Bankia, no va inspirar cap mena de pietat. Una obra social dels bancs seria molt ben vista i faria més humans, més propers a la gent, els seus dirigents. Tenen consciència del que podríem dir-ne justícia social? Tant costaria destinar uns quants milions d’euros als necessitats? Han de tenir bona relació amb els que manen, però seria bo que la tinguessin amb els que no manen. El dia en què un banc determinat evoqui una obra social determinada podria fer un bé considerable al banc i a la societat on viu. De possibilitats n’hi ha moltes; tenen llibertat de triar.

Els bancs són molt necessaris, però si seguim aquest procés de reducció del seu nombre i de l’increment del seu poder polític, també podria ser que en un futur més o menys proper els estats preferissin nacionalitzar els que queden, tot i posar fi a la banca privada. Qui ho veuria malament? Els tertulians?