La transició energètica
La dependència de l’exterior de la UE per poder atendre les necessitats energètiques actuals amb el risc constant d’un encariment dels preus i la gran influència de la combustió de carbó i hidrocarburs en les emissions de CO2 (les combustions representen de l’ordre del 75% de les emissions de CO2) han obligat a replantejar el sector de l’energia des de la seva governança fins a tot el procés, de la producció al consum: impuls de l’estalvi, millora de l’eficiència, augment de la presència de les energies renovables en el mix energètic, interconnexió de xarxes intel·ligents, apoderament de l’usuari/productor com a veritable eix del procés, impuls de la recerca en energia...
Catalunya, amb els mateixos problemes, ha manifestat sempre la voluntat de complir les directrius europees però una Catalunya país d’Europa té un llarg camí a recórrer per passar de la voluntat als fets. La dependència de l’Estat amb les seves decisions a vegades contràries al que demana la UE no ha ajudat, però no sempre ha estat aquesta la causa.
Es tracta d’emprendre un camí nou garantint l’energia necessària, de qualitat, sostenible i a un preu que faci competitives les empreses catalanes cal crear una autoritat única, una agència de l’energia independent dels canvis polítics a partir d’organismes ja existents i unificar criteris, eliminant totes les redundàncies. Al parlar de preus cal tenir present el cicle de vida dels diferents sistemes i incorporar-hi el cost de les emissions.
L’estalvi té el valor afegit que tothom hi pot participar. Es poden obtenir estalvis importants per la millora de l’eficiència en l’edificació transposant tota la directiva europea i complint-la. Es pot donar lloc a un sector industrial d’arquitectura sostenible líder a la mediterrània amb aprofitament de la llum natural, els corrents d’aire, nous materials...
On més lluny està Catalunya de complir amb l’objectiu europeu és en la participació de les energies renovables en el mix energètic. S’està lluny del 20% previst per l’any 2020 i també de l’objectiu que s’havia marcat el Pla de l’Energia i el Canvi Climàtic de Catalunya 2012 - 2020. Cal posar-lo al dia i elaborar projectes concrets, avaluats i controlables en el temps per poder prendre, si cal, mesures correctores. Hi ha urgència tan pel retràs que es porta pel 2020 com pels objectius de l’any 2030 que el mix energètic ha d’assolir el 35% d’energies renovables i del 2050 on el percentatge ha de ser del 95%. A més, la llei del canvi climàtic preveu no renovar les llicències d’explotació de les tres centrals nuclears de Catalunya que produeixen més del 50% de l’electricitat del país. D’ací a deu anys caldrà haver substituït aquesta producció. Cal debatre, amb objectivitat i amb temps per evitar improvisacions, què cal fer; si es prorroga la vida d’alguna nuclear, si s’importa energia o si se segueix cremant més hidrocarburs.
Les interconnexions de les xarxes catalanes i la potència instal·lada permeten garantir aquest procés sense problemes com tampoc n’ha de tenir el pas del règim actual al que es derivi del exercici de la sobirania.
RAMON GARRIGA
