Fer el cim

Imagino que aquests superhomes i superdones que són capaços de coronar els cims més alts de la nostra Terra, quan projecten una expedició preveuen perfectament les dificultats que es trobaran i tenen clar que només amb la resistència, amb la fortalesa i amb la fe en els companys de cordada, pot ser possible coronar-los. Vostès llegiran aquest article dimecres, però l’escric sense saber què passarà avui, dimarts, al vespre al Parlament de Catalunya i sense saber si la reacció espanyola serà una tempesta més que els expedicionaris haurem de superar. És clar que, vist el que hem vist, ens ho podem imaginar. De moment, i sense ni haver deixat el darrer camp abans de la darrera cordada, l’ocupació policial és plena, la retallada de competències evident, fent de l’autonomia una pura entelèquia per l’estrangulament dels diners.

El darrer atac ha estat aquesta estratègia coordinada dels canvis de seu social de les empreses mes emblemàtiques de Catalunya. I dic coordinada perquè hi ha dos fets que difícilment s’expliquen sense coordinació. El primer és el nombre d’empreses que d’un dia per l’altre prenen la mateixa decisió, i a més el Consell de Ministres fa un decret llei, per facilitar-los més la sortida. L’estratègia és que durant uns dies un seguit d’empreses vagin anunciant que canvien la seu social i la passen a un altre lloc a l’Estat espanyol. I aquesta coordinació, molt ben orquestrada, ha vingut acompanyada d’una fenomenal campanya informativa - opinadora espanyola però també dels dos diaris més importants catalans, que tirant pel broc gros i amb la imprecisió semàntica que sempre acompanya les campanyes interessades fent passar per informació allò que és una burda campanya de pressió. “Fugida espectacular d’empreses” o, com vaig escoltar d’un director de diari català, en una de les seves tertúlies habituals: “Catalunya en dos dies ha perdut vuit-cents mil milions d’euros”, són prou eloqüents.

D’entrada, deixin-me dir que no m’agraden aquests canvis de domicili social perquè, llevat dels bancs, cap altra empresa tenia necessitat ni urgència de fer-ho. De fet moltes empreses, que no surten a la premsa: Nestlé, Volkswagen, Amazon, HP, Ikea... entre d’altres, han anunciat inversions a Catalunya i la creació de llocs de treball. I importants i assenyats economistes com ara Xavier Sala i Martín, Santiago Niño Becerra, Oriol Amat, Jordi Galí, Andreu Mas-Colell... han dit què suposava econòmicament aquest canvi de seu social. És veritat que algun economista com Gonzalo Bernardos s’ha esforçat, retorçant els arguments, a dir el contrari.

Aquesta provocada sortida d’empreses de Catalunya pel govern espanyol no m’agrada, i provoca una ferida important en la memòria de la societat catalana, que tardarà temps a oblidar-la. La perversitat d’aquest pla s’engrandeix quan el govern espanyol assegura a tots els fòrums nacionals i internacionals que hi participa, que no hi haurà independència. Si realment és així, aquesta estratègia de la por, té un component malaltís per perjudicar i humiliar tot un poble?

El 2005 Gas Natural va anunciar una OPA per comprar Endesa. Una empresa elèctrica amb seu a Madrid però tenia el negoci a Catalunya. Aquest fet va provocar una reacció política i el nacionalisme espanyol es va mobilitzar. L’alemanya E.On va fer una contra-OPA i va ser quan la presidenta de Madrid, Esperanza Aguirre, va dir: “Antes alemana que catalana.” Finalment se la va quedar la italiana Enel. A l’abril del 2009 Gas Natural va fer una OPA a Fenosa, que va tenir èxit.

Ara Abertis fa mesos que està en el punt de mira per ser opada, la primera a moure’s va ser la italiana Atlantia de la família Benetton però ACS de Florentino Pérez també s’ha mogut i sembla que té avantatge. És clar que totes aquestes operacions, només es poden fer amb el vistiplau de CaixaBank, que n’és accionista de referència. Com veuen, en totes aquestes operacions les seus socials no hi tenen res a veure.