Parlar per parlar

Fa un temps, un periodista que segueix l'actualitat política i que, per tant, ha d'anar a les rodes de premsa que fan periòdicament els polítics em deia que molt sovint s'adona que tot el que es diu és com una gran bombolla sense cap contingut. És purament i simplement un exercici de parlar per parlar, amb l'objectiu únic de trobar-se l'endemà un titular, però res més. El meu amic atribuïa a dos fets aquesta vacuïtat: que no hi havia substància a transmetre i que, en algun cas en què hi havia matèria, qui la transmetia era un inculte en allò que es parlava i no podria transmetre la informació amb precisió i correcció. Això forma part d'aquesta dictadura de l'escalafó en la qual el líder ha de ser sempre qui parla públicament encara que el tema no sigui de la seva incumbència, i el més trist és que sovint, callat, l'acompanya l'expert que per respecte assenteix a les barbaritat que escolta.

Aquesta setmana hem tingut dos exemples clars d'aquesta manera de fer política sense substància, malgrat els moments de dificultats, i seria assenyat que els polítics només parlessin per dir coses sensates, per recuperar part del crèdit que han perdut. El descrèdit internacional del president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, és la conseqüència d'aquestes pràctiques: de les «genialitats», de les improvisacions i de les ocurrències sobre temes importants. Celestino Corbacho va voler un titular, i el va tenir quan va quantificar l'economia submergida. I va ser un titular que va anar més enllà del primer impacte mediàtic, perquè, sorprenentment, va ser desautoritzat pel secretari d'estat d'Economia, José Manuel Campa, que va dir que és «atrevit» fer unes declaracions que no tenen base científica. I el ministre de Treball, l'endemà, va rectificar i va admetre que no tenia cap base científica ni estadística; era pura pancarta. Jordi Hereu, l'alcalde de Barcelona, també va voler fer el seu titular amb intencions clarament electoralistes, amb la pretensió de la candidatura olímpica d'hivern del 2022. La seva actitud és de manual: quan la gestió del dia a dia és un desastre, enfoquem un objectiu llunyà i distraurem l'atenció. Aquest estiu Barcelona ha estat portada dels principals diaris internacionals, que han informat de la degradació fins a extrems impensables de la convivència ciutadana, i també ha estat notícia la inseguretat. Tenim encara per tancar comptes pendents, no gaire clars, del famós Fòrum, i enguany les finances de l'Ajuntament estan sota la tutela de la Generalitat perquè les despeses són molt superiors als ingressos. Amb aquestes credencials, presentar una iniciativa així, per electoralisme, em sembla una insolvència política i una inconsciència. Hi ha moltes ciutats del món que brillen sense haver estat mai olímpiques, i ara el nostre futur comporta necessàriament l'esforç de tots perquè no es rebaixin les dotacions a les universitats i a la recerca; la resta és simplement política de pa i circ, i parlar per parlar.